Lluita contra el nacionalisme

Bush no combat el terrorisme a l’Iraq. Guerreja contra una mena de passió religiosonacional

WILLIAM Pfaff

Analista polític nord-americà.Tribune Media Services International.

S’acostuma a considerar poc polític, i fins i tot poc patriòtic, que un nord-americà suggereixi que els EUA i els seus aliats han de meditar amb urgència com abandonar l’Iraq de la manera més constructiva possible. S’ha d’acceptar que a l’Iraq no estan combatent el "terrorisme", actualment estan lluitant contra el nacionalisme, lluita que tard o d’hora perdran. Una combinació de passió religiosa amb passió nacional ha acabat creant la crisi, i sigui quin sigui el seu component de jihadistes exaltats de l’Afganistan i aprenents de mujahidí de Birmingham i els suburbis de París, es tracta d’un fenomen nacionalista, d’efecte limitat fins ara, però amb potencialitats explosives per a la regió. L’esforç militar dels últims dies el pot relegar, com a màxim, a la clandestinitat durant un temps.

AQUEST TIPUS de guerra produeix, gairebé inevitablement, càstigs exemplars de civils, destruccions de cases i represàlies contra les famílies dels homes que combaten l’ocupació. Això pot sufocar la resistència en un lloc determinat durant un cert temps, però promou l’odi i exerceix un efecte embrutidor sobre les tropes implicades que es poden desmoralitzar al trobar-se immerses en un clima moral de represàlies, de devastació de la societat civil i d’incapacitat per distingir entre els combatents enemics i els no combatents.

Mesures d’aquesta mena compten amb una llarga i depriment història de guerrilla i resistència popular contra els ocupants. Serveixen principalment per reforçar les pretensions polítiques de la resistència i per desacreditar les de les forces d’ocupació. Aquesta és la paradoxa clàssica de la guerra contra el nacionalisme. Els èxits obtinguts a curt termini tendeixen a produir costos a llarg termini.Blair comprèn què va ser el que va despertar el nacionalisme asiàtic i àrab enfront de l’imperi britànic. Els EUA n’haurien de saber alguna cosa, ja que es van veure embolicats en una guerra contra el vietnamita.

El president i el primer ministre confien en les seves pròpies bones intencions. ¿No estan proposant transferir la sobirania als iraquians d’aquí a 12 setmanes? Aquesta és la segona il.lusió crucial dels socis de la coalició. Van anar a l’Iraq per enderrocar un dèspota i el seu Govern. Ho van aconseguir. A l’Iraq, la majoria de la població sembla estar profundament agraïda. Però la coalició no ha assumit cap responsabilitat pel que ha passat després. A pesar de les seves promeses d’estabilització i reconstrucció, ha deixat que la societat iraquiana s’entregués a un pillatge caòtic i ha fracassat en l’intent d’establir l’ordre durant l’any següent a la caiguda de Bagdad.

Els funcionaris de la coalició encara es proposen transferir la sobirania a un Govern provisional iraquià a finals de juny. Després s’ha d’iniciar un procés polític que produiria un Govern federal elegit. No obstant, no s’ha de transferir la sobirania, sinó una autoritat limitada sobre els afers interns de l’Iraq que s’haurà d’exercir sota la supervisió dels EUA.

Els EUA no pretenen abandonar l’Iraq. El quarter general de la coalició s’ha de convertir en ambaixada nord-americana amb una plantilla de 3.000 funcionaris, la delegació diplomàtica nord-americana més gran al món. Washington espera mantenir bases militars permanents al país (un dels motius de la invasió), amb un aquarterament de 100.000 soldats, i supervisar el Govern provisional de l’Iraq i el que surti elegit. S’espera que aquest últim sigui un estret aliat dels EUA i faciliti el manteniment d’una base estratègica a la regió. Dir això no és fer una interpretació polèmica o conspirativa. És als arxius públics.

Per definició, un Govern sobirà té un monopoli de forces armades a l’interior de les seves fronteres i exerceix el ple control de la seva economia, els seus recursos i les seves relacions exteriors. Res de tot això seria així per al Govern iraquià que ara es projecta. Que l’Iraq es converteixi en un Estat client és el supòsit lògic d’una política exterior nord- americana que, des de finals dels anys 80, ha donat per fet que, com a única superpotència, els EUA tenen l’oportunitat i l’obligació d’exercir una influència decisiva, i quan calgui, un poder decisiu a totes les regions importants del món. I ho fa, segons afirma, en interès general.

COM va escriure el diplomàtic i historiador nord-americà George Kennan, aquest supòsit és "absolutament inconcebible, presumptuós i indesitjable". És una política que al final seria combatuda per tot Govern que assumís un compromís amb l’autonomia nacional. Reforçaria l’aïllament internacional que els EUA ja experimenten. Acabaria trencant l’Aliança Atlàntica. A l’Iraq, condueix a un conflicte prolongat. ¿Què fer? L’alternativa és fer això a què la coalició s’ha compromès nominalment: cedir la sobirania real a un Govern iraquià format sota els auspicis internacionals. Les tropes de la coalició haurien d’abandonar el país com més aviat millor. En les circumstàncies de la crisi actual, l’esforç més important radicaria a convèncer els iraquians que la coalició pretén delegar el poder polític real a un Govern iraquià que sigui verdaderament sobirà, i que no mantindrà forces militars al país si no és sota invitació d’un Govern sobirà.

William R. Polk, antic funcionari del Govern dels EUA i fundador del Centre d’Estudis sobre el Pròxim Orient de la Universitat de Chicago, ha subratllat la importància del fet que els EUA deixin clar no només que abandonaran l’Iraq, sinó que durant el període en què hi estiguin "no basaran les seves empreses en l’economia iraquiana o s’apoderaran del petroli ni el privatitzaran; i que començaran a suavitzar immediatament el seu poder unilateral permetent les activitats polítiques i comercials serioses d’altres poders, i activitats polítiques i de seguretat sota els auspicis de l’ONU". Es poden plantejar dues objeccions greus. La primera és que potser ja sigui massa tard per aturar l’actual i tràgic rumb cap a un dilatat conflicte entre les forces d’ocupació i la població iraquiana. L’altra és si els EUA són capaços de plantejar- se un canvi polític així. Aquesta Administració no ho és. Una de nova podria ser capaç de tornar a encarrilar la seva política, encara que no és segur.

El més útil que podria passar seria que els aliats dels EUA deixessin de dir-li a Washington que l’ocupació de l’Iraq "no ha de fracassar", per dir-li que ja ha fracassat. Només aquest canvi de rumb polític pot salvar els EUA i els seus aliats del fiasco, i l’Iraq de la devastació.