contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
divendres 9 de febrer de 2018 |
Entrevista a Ramon Cotarelo, filòsof i politòleg: "a Catalunya l’independentisme és un moviment social d’àmplia base"

Toni Carrasco

Aquí va la entrevista que me hizo el periódico Més Osona el pasado 02/02.

Ens va sorprendre, fa un temps, al Retrats de TV3 de Jaume Barberà. Després amb Jorge Verstringe, Cotarelo, aparegué en un altre programa des de la plaça Major de Vic. I fa dues setmanes el vam poder veure al FAQS de TV3 on l’audiència va al·lucinar tant en viu com per les xarxes. Cada cop són més les aparacions públiques a Catalunya d’aquest professor de Madrid. Aquest cap de setmana l’hem entrevistat, aprofitant la seva estada a Vic convidat per Òmnium Cultural.

Toni Carrasco: Per què un professor de polítiques de Madrid s’interessa tant pel procés català?

Actualment sóc professor de la UNED. I qualsevol persona a Europa s’ha d’interessar per un assumpte de tanta importància social política i econòmica com la reivindicació independentista catalana. I si a més és espanyol, en major grau, perquè és quelcom que incideix directament sobre la nostra vida col·lectiva.

Coneix o està en contacte amb Suso del Toro, o amb altres intel·lectuals que parlen clar actualment sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya?

No. Em porto bé amb Suso del Toro, Javier Perez Royo,... però no tenim relació freqüent. Una mica més amb Suso. Però cadascú va pel seu costat.

I on són la resta d’intel·lectuals i professors d’Espanya quan han de parlar del procés?

Amb la Guàrdia Civil, tal qual.

Jo mateix he nascut a Vic, de pares andalusos, perquè creu que també sóc independentista? Qui m’ha ajudat a ser-ho?

El sol fet de ser català. Què més vols? Pertanys a una nació oprimida per una altra.

És a dir, perquè creu que el sentiment independentista ha crescut tant a Catalunya fins i tot amb les persones d’orígens espanyols?

En primer lloc el sentiment nacional català és molt antic, té segles. Recentment s’ha accelerat molt donat el caràcter despòtic i anticatalà del govern espanyol, sobretot del Partit Popular però també del partit socialista. I en tercer lloc perquè hi ha més gent que veu que aquesta és una situació de manifesta injustícia, i les persones que tinguin una mica de sentit de la justícia han de prendre partit.

Pensaven que hi havia democràcia però ens observen i controlen amb tots els nous mitjans tecnològics, hem arribat al 1984 de George Orwell?

Estic pensant perquè la comparació és atractiva. Però jo crec que no, perquè 1984 suposa una societat unitària i el problema aquí no és el de la mega repressió en una societat unitària sinó el de l’opressió d’una part de la població per una altra majoritària. L’opressió d’una minoria nacional per una altra majoria nacional que exerceix la tirania de la majoria.

Que després dins la tirania de la majoria hi hagi una situació similar a la de 1984 és bastant possible però el que fa el característic d’aquesta qüestió no és el totalitarisme que denuncia Orwell sinó la molt més clàssica qüestió d’una minoria nacional amb perfecte dret al seu reconeixement com a tal, en el seu dret a constituir-se en estat oprimida i explotada per una altra majoria nacional que exerceix el que sempre hem anomenat tirania de la majoria; que és el que li permet disfressar la seva tirania de democràcia, és a dir, els catalans poden decidir com tots els espanyols.

Quan es nega el vot dels catalans en el vot dels espanyols significa dissimular l’opressió que la majoria dels espanyols aplica sobre els catalans. Per tant és tota la població la que està implicada en això, no només el govern.

Les set diferències Euskadi/Catalunya

Molt senzilles. L’independentisme basc no era un moviment social, era una espècie d’aprofitament dels “estertors” del franquisme, perquè comença a finals dels 60 amb un contagi de les lluites d’alliberació nacional dels pobles oprimits a Amèrica i Àfrica, una espècie de còpia però sense arrels socials profundes. La prova és que mai va ser transversal, fou sempre obra d’una minoria organitzada, sostinguda per sectors radicals que mai han estat majoritaris a la població i pels capellans, res anodí.

Mentre que a Catalunya l’independentisme és un moviment social d’àmplia base, transversal que compta també amb la burgesia. El fet que en aquest moment l’aliança política independentista vagi des de la burgesia neoliberal fins als antisistema de la CUP dóna la pista. A Catalunya és un moviment integral del conjunt de la societat i això fa que sigui molt diferent d’Euskadi. I a això li has d’afegir que la famosa frase que es deia als terroristes bascos “mentre hi hagi violència, no hi ha res a parlar, si deixeu la violència, es pot parlar de tot”.

A Catalunya han demostrat que això és mentida, aquí no hi ha violència, allò era mentida. I això és una prova evident que a Catalunya l’independentisme no té res a veure amb el basc.

Creu que el PP tapa les seves vergonyes aprofitant-se del moment a Catalunya? Fins quan?

Sí, és clar. No sé fins quan. No sé, depèn, perquè la clau la té el poble espanyol que és el que hauria de posar fi a aquesta vergonya d’estar governats per un partit que és una associació de delinqüents. I que el president del govern sigui un presumpte delinqüent també. L’electorat, però dubto molt que ho vaig a fer; primer perquè vota PP directament o el vota indirectament votant al PSOE.

Pensa que fenòmens com les xarangues de Cadis referides al procés, reflecteixen el sentiment majoritari a entre els espanyols respecte al procés?

En les xarangues hi ha de tot. Per endavant que a mi no em resulten en absolut simpàtiques. I que en general aquesta adoració pel folklorisme la veritat és que em sembla detestable. Dit això, m’ha arribat que hi ha hagut un atac directe a Puigdemont que em sembla vergonyós i mostra la mentalitat de “siervos i esclavos”. I una altra que sembla lloa als catalans, però jo crec més aviat que és del gènere equidistant, vaja que espero que res d’això tingui efecte a Catalunya. En el conjunt de l’Estat em dóna exactament igual perquè a mi tot el que té a veure amb els carnavals que em sembla una excusa que s’han buscat els capellans per donar llibertat a la gent durant un temps determinat i que la resta del temps es deixin explotar “me repatea”.

Quina opinió breu li mereix el paper d’alguns dels protagonistes principals del procés?

Soraya: “la ratita presumida”.
Xavier Garcia Albiol: un espanyol fora de lloc.
Enric Millo: “un buen cipayo”.
Mariano Rajoy: un sobresou a temps complet i president del govern a temps parcial
Carles Puigdemont: el president mític que tots voldríem tenir.
Marta Rovira: Bona senyora però li fa falta una mica més de consistència
Artur Mas: l’heroi oblidat al qual caldrà tornar a rendir tribut.
Oriol Junqueras: un bon home que està patint un destí que no és
ANC: magnifica mostra de la vitalitat d’una societat lliure
Òmnium Cultural: el mateix que ANC, i que a més és més antiga
AMI: una bona relació entre les aspiracions del poble i la resposta de les seves institucions més properes.

També, si és possible, opinió sobre 3 dates històriques recents: 9N, 1Oct, 21D

Perquè 3? No, aquí no estem d’acord. El 9N, l’1-O, el 3-O, el 10-O declaració de la independència, el 27-O, el 7-12 manifestacions a Brussel·les i el 21D, eleccions. Aquestes sí que són les dates.

Quin paper és o hauria de ser ara el dels polítics a Catalunya/Espanya. I el dels periodistes?

A Catalunya m’agradaria que polítics i periodistes ho segueixen fent tal com ho fan, posant els interessos populars i nacionals de Catalunya per sobre dels interessos de partits. I que segueixin així que tenen l’èxit assegurat. I els periodistes catalans treure’s una bona assegurança perquè venen temps molt durs, per a totes les eventualitats
A escala d’Espanya els polítics espanyols haurien de dimitir tots en bloc. I els periodistes espanyols que fossin menys venuts al capital, a l’empresa.

En resum molt breu, dues frases: d’on venim, on estem, cap a on anem? Tot sabent que vostè no és una pitonissa. L’economista i amic Santiago Niño Becerra pronostica aquest any la independència de Catalunya, vostè ho creu?

En termes polítics d’on venim? De la repressió i l’opressió més espantoses. En el present estem lluitant per alliberar-nos. I en el futur volem portar a terme les nostres reivindicacions.

Si el de Niño Becerra és un desig, ho veig bé. I si, és una profecia, ho posa fàcil perquè en uns mesos ho veurem; però et recordo que deixaria en mal lloc a Deulofeu que té pronosticat la fi de l’imperi espanyol, i en conseqüència l’assoliment real de la independència de Catalunya, per al 2029. Abans no, perquè segons la matemàtica de la història les lleis de la història són incontrovertibles.

Així vostè creu que aconseguirem fer efectiva la república catalana? I quan?

És d’esperar. Jo ja veig la república espanyola. Com vols que no vegi la república catalana, si vindrà abans que l’espanyola?

2/2/2018

cotarelo


La República Catalana no es una invención de cuatro inconscientes ni una conjura de otros tantos conspiradores. Es una revolución que, como todas, se abre paso en condiciones difíciles, de cerrada hostilidad, recurriendo a la imaginación y la creatividad para hacer camino al andar. Una revolución democrática, cívica, pacífica, que el Estado no parece estar en condiciones de detener sin convertirse en dictadura abierta en Cataluña.

Dos milions seixanta mil

"La gent de l’espectacle, que tenia una tradició de protesta i lluita per les causes de justícia, a la gala dels Goya va caure en un dens silenci, com si a Espanya no hi hagués presos, exiliats i embargats per raons polítiques"

Ramón Cotarelo

Aquesta és la quantitat de vots a favor de la independència en les eleccions del 21 de desembre passat. Majoria relativa electoral i absoluta parlamentària. Aquesta és la roca contra la qual s’estavellen les agressions del nacionalisme espanyol en les seves múltiples varietats. Per això prefereixen ignorar-la, silenciar-la, com han fet els audaços artistes en la gala dels Goya; presentar-la a través dels seus mitjans servils com una conspiració d’un grapat de provincians, com ha fet el grapat de provincians ben pagats de Tabarnia; reduir-la al deliri d’un sol home a Brussel·les, com somia el deliri d’un home sol a La Moncloa, centre operatiu de la Gürtel.

Cada cop més agressiu, el nacionalisme espanyol en la seva forma de bloc del 155 (B155) és a dir, el govern, el PSOE, Ciutadans i el vergonyant suport de Podem, va donar un cop d’Estat per posar fi abrupte a l’independentisme català que ell mateix havia suscitat amb la seva política autoritària, recentralitzadora i corrupta. Va intervenir al Parlament, va destituir el govern, va empresonar indepes, va obligar altres a exiliar-se, va embargar les propietats d’altres més, va convocar eleccions trucades amb candidats a la presó, mitjans parcials, absoluta desigualtat d’oportunitats... i les va perdre fent el ridícul de pas, com es va encarregar de subratllar amb escarafalls i declaracions absurdes el cap de llista de Ciutadans. Amb 2.060.000 de vots a favor de la independència, l’electorat català reiterava i incrementava el resultat del referèndum del 1r d’octubre de 2017, celebrat en unes condicions de brutal repressió policial que ha escandalitzat el món sencer.

Havent perdut, el B155 es nega a reconèixer el resultat de les eleccions i posa en marxa la maquinària mediàtica i judicial per impedir il·legalment que pugui aplicar-se. La conversió de la pseudodemocràcia espanyola a la dictadura cabdillista que constitueix la seva veritable essència resulta patent. La necessitat d’ocultar que el desig d’independència a Catalunya és majoritari i ha de ser atès es fa amb ajuda de tots els aparells ideològics de l’Estat: els mitjans de comunicació, la xarxa de fundacions i think tanks, els centres educatius, els intel·lectuals orgànics del poder... Ningú sobra en aquesta tasca de mistificació per desfigurar la voluntat majoritària dels catalans en una conspiració de quatre il·luminats o provincians o al deliri d’un polític irresponsable.

Recentment s’han incorporat la gent de l’espectacle i els bufons. Els primers, que tenien una tradició de protesta i lluita per les causes de justícia, a la gala dels Goya van caure en un dens silenci, com si a Espanya no hi hagués presos, exiliats i embargats per raons polítiques, com si en el moment en que ells grapejaven seus Goya, l’Audiència nacional no estigués jutjant un raper, un de l’ofici, per "delictes" d’opinió. També es compta amb la impagable aportació de la bufonada de Tabarnia que gaudeix d’accés sense restriccions als mitjans públics de comunicació reiterant l’essència mateixa dels bufons: llençar contra tot allò que desagradi al poder del quan estan a sou i servei.

A més d’aquests bufons al seu servei més o menys lliure, el poder compta amb altres mitjans contundents per repirmir per la violència la voluntat majoritària dels catalans: els cossos i les forces de seguretat de l’Estat, el sistema penitenciari, els jutges i, en últim termini, l’exèrcit, com recurs final en cas que el front mediàtic i el judicial no tinguin un èxit ple en la seva misió. El mediàtic està cumplint la seva funció bastant bé, ja que està al servei incondicional del B155, menteix, manipula i falseja sense escrúpols, censura als que discrepen i dona barra lliure als propagandistes de l’unionisme. Últimament amplia el seu servilisme a la denúncia de discrepants als quals se censura en els mitjans (públics i privats), però se’ls assenyala públicament perquè siguin objectes de repressàlies.

El judicial està funcionant a ple rendiment amb l’encàrrec de donar una pàtina de legalitat a quelcom que no és més que un abús de poder polític. El Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem, convertits en instruments de govern, estan perpetrant una causa general contra l’independentisme català, un procés polític contra els seus dirigents, sempre amb l’esperança d’aplastar una majoria democràica de més de dos milions de persones, atacant als seus representants. La idea, típica de tots els despotismes i les tiranies que sometent a aquests a mesures injustes i arbitràries, es conseguirà atemorir la majoria i que aquesta es resigni a viure en l’opressió, l’explotació i el menyspreu.

La imatge que transmet la justícia és la sempiterna a Espanya, resumida en la “justícia de Peralvillo” en la que el primer s’executava al reu i després se l’instruïa la causa. El mateix està fent el Suprem: primer empresona gent i després es fabriquen els suposats delictes. I més enllà inclós. No només el Suprem s’extralimita en les seves competències, procedeix per analogies, abusa del seu activisme judicial i ignora el due process of law sinó que s’ha convertit en un tribunal inquisitorial que castiga als reus per les seves conviccions. Com ha quedat clar en els pronunciaments del jutge Llarena: tant Joaquím Forn com Jordi Sànchez estan en presó preventiva contra tota justícia i dret per les seves conviccions independentistes.

Aquestes acusacions judicials haurien de ser objecte ja d’actuacions contundents de les instàncies europees en defensa dels drets d’uns ciutadans atropellats per una justícia al servei de la dictadura del B155.

06/02/2018


A la mateixa secció:


‘Estimadíssima Núria’: la carta de resposta de Jordi Cuixart a Núria Cadenes.


La investidura de Puigdemont i les tensions de l’independentisme


República Catalana: L’ajornament de la investidura de Puigdemont fa aflorar dues estratègies dins l’independentisme


Alacant (L’Alacantí): Acte de l’Espai de Trobada per la Llibertat. Les classes populars enfront del Règin del 78. Autodeterminació o repressió.


República Catalana: Rumb cap a la col·lisió


República Catalana: To recuperat


Hi ha una manera d’investir Puigdemont i no frenar la recuperació de les institucions


Renunciar davant un tribunal sectari


Al País Valencià: Democràcia i Llibertat


Decidim fa una crida al poble valencià a mobilitzar-se contra l’espoli

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com