contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
diumenge 22 d’octubre de 2017 | Manuel
Anticatalanisme i involució al País Valencià contemporani. Conseqüències socials i polítiques d’un moviment reaccionari.

Francesc Viadel

Algunes precisions preliminars al voltant de l’anticatalanisme valencià.

El fenomen sociopolític, històric de l’anticatalanisme ha estat durant els darrers anys d’una enorme transcendència per al País Valencià atès la seua incontestable influència en l’àmbit de la política, la societat, en el marc de les relacions institucionals autonòmiques o en la percepció sobre la pròpia identitat col·lectiva. És evident que la seua reeixida articulació política a l’entorn de la dreta regional ha condicionat notablement aspectes múltiples de la realitat valenciana.

Cal tenir present que front al relat del valencianisme democràtic /1 inspirat a partir de les idees de Joan Fuster de la construcció/reconstrucció d’un País Valencià en base al redescobriment d’una identitat dormida, vinculada a la catalanitat, així com de la necessitat d’una modernització del país, la dreta, en termes generals, va oposar –i encara ara més que mai- un regionalisme indissociable d’una idea ortodoxa d’Espanya./2 No en va, el blaverisme ha estat, també, l’instrument més eficaç del nacionalisme espanyol al territori valencià, una de les avantguardes més eficaces al conjunt de l’Estat en la defensa del principi de la radical unitat d’Espanya lligada a un uniformisme cultural intransigent. Fet i fet, el País Valencià, no era a la Transició –ni ho és avui, tampoc- una peça irrellevant en el context de les tensions territorials i polítiques que han acompanyat la defensa d’aquesta unitat. És evident, que el decantament social, cultural i polític dels valencians bé cap a una Espanya inequívoca i sense matisos o bé, pel contrari, cap a un nou model nacional com el que representa el dels Països Catalans, tindria conseqüències enormes en el joc d’equilibris territorials, unes conseqüències que mai no han escapat ni als dirigents dels principals partits espanyols ni als elements més destacats de l’anticatalanisme. El potencial demogràfic i econòmic del País Valencià avalen sobradament aquesta tesis.

Alhora, la dreta ja fos política o civil s’atribuí la representativitat d’un poble suposadament amenaçat, d’una banda pel perill del catalanisme interior que representava el nacionalisme; de l’altra, per un imperialisme hipotèticament promogut des del nacionalisme conservador català, una idea heretada de l’anticatalanisme dels temps de la Restauració./3 Mentre, el valencianisme i les seues “conseqüències” adquirien al llarg dels anys seixanta els trets -en paraules de Toni Mollà- d’una mena de “revolució tranquil·la”, pensada des d’una intelliguèntsia com mai no havien tingut els valencians,/4 l’atemorit bloc social conservador es mobilitzava per tal d’evitar uns canvis socials, polítics i culturals que es percebien com una amenaça per a la seua pròpia prevalença. Era la por a la realització d’un nou país, però, també era, la por al canvi democràtic, a la possible preeminència política d’una esquerra que el franquisme havia demonitzat durant quatre llargues dècades amb tots els mitjans que va tenir al seu abast.

Lluís Vicent Aracil ja va fer una diàfana descripció de la situació el 1966 de quines eren les coordenades en les quals s’inseria el conflicte valencià -que ja aleshores duia uns pocs anys covant-se- en un article escrit amb motiu del primer centenari del diari Las Provincias, la capçalera que havia de ser la corretja de transmissió de l’anticatalanisme i un dels principals instruments de la seua legitimació social.

Ho va fer just en el moment en què Joan Fuster –el principal constructor ideològc del nacionalisme valencià modern- començava a ser assenyalat públicament com un autèntic dissident social, just quatre anys després de la publicació de Nosaltres els valencians. En l’article publicat en la revista Serra d’Or /5 a amb el títol Las Provincias, Notes sobre un segle de vida valenciana, el sociòleg valencià suggeria la conveniència que a la història d’aquell segle de vida valenciana s’aplicara l’esquema de classes. Recordava que darrere de la fundació d’un diari tan influent com Las Provincias se situava la classe que va formar part de l’aliança oligàrquica que portà i sostingué la Restauració (1874-1931). Un grup que va sobreviure i que va encarnar al país durant molt temps el paper de classe dominant. “Obra seua”, escrivia, “va ésser la Renaixença felibre, així com també l’encunyació i la difusió de tots aquells estereotips que han definit contemporàniament el País: la paella, la barraca i l’Himno regional, per no anar més lluny. El fet que aqueixos clixés, tot i la inconsistència, se sostinguen prodigiosament, tant a dins com a fora del País Valencià, ens fa pensar que l’empremta cultural i ideològica d’aqueixa classe ha estat realment enorme”. Per a Aracil, “una anàlisi sistemàtica del comportament d’aquesta classe en els diversos plans –econòmic, estètic, polític, social i cultural- ens portaria a conclusions enormement aclaridores. Almenys ens posaria en la pista per a explicar bastants fenòmens”./6

“(...) No hi ha cap dubte”, enraonava, “que la cristal·lització d’un ‘valencianisme’ vagament regional, sucursalment centrípet i intoxicat per una rústica méfiance anticatalane, ha estat primordialment obra d’aquesta classe i reflecteix bastant bé les seues incoherències. També han estat, sens dubte, obra d’aquesta classe el deficient desenvolupament econòmic del País i la formidable immobilització històrica en què sembla que estem encallats. Aquesta època ha estat tan llisa i uniforme, que costa d’establir una perspectiva, a falta de punts destacats de referència. Llorente, Blasco, Sorolla i el mestre Serrano semblen ahir mateix. De fet, no estan superats i és com estiguessen vius encara. (...) Així s’explica que, quan Fuster ha fet una crítica acerada d’aquell temps, els patricis actuals s’hagen considerat directament ofesos en el punt més susceptible. La descarada campanya anti-Fuster de l’any 63 i l’ostracisme dictat contra ell ens demostren ben clarament que aqueixes fuerzas vivas solament són capaces de prendre consciència d’una manera defensiva aferrant-se a les velles mistificacions que tan útils els han estat fins ara. Però qui sembra ambigüitats recull contradiccions, i és això el que ja passa ara. El colossal immobilisme imposat a la vida del País pesa irritantment damunt les noves generacions. L’agressivitat d’aquestes naix de la sensació de veure’s agafades en una trampa que les paralitza. Els anacronismes no fan sinó exacerbar una intolerable consciència d’estagnació que, com és natural, estimula la còlera protestatària. I és lògic que la classe dominant esdevinga el focus d’invectives i reprotxes. Els membres de l’estament en qüestió reaccionen indignadament i acusen els crítics de traïdors, nihilistes, antisocials o antipatriòtics. Però el més pedestre sociòleg del coneixement desxifraria aqueix llenguatge sublimat, denunciant una substitució sistemàtica de termes que es basa en la identificació de la classe amb el País. Aqueixa reacció solemne i obcecada és contraproduent. Impedint o destruint l’entusiasme crític, la classe dominant dóna entenent que es proposa de seguir gravitant com un llast damunt el cos viu del País, de tal manera que confirma les imputacions de què és objecte. D’altra banda, la susceptibilitat exagerada i l’obstrucció irracional són altres tantes proves de mala consciència”./7

Aracil detectà com es començava ha perfilar en aquella dècada dels seixanta, una clara polarització de la ideologia patriòtica: “(...) D’un costat, queda el patriotisme quietista i voluptuós, que cada vegada sembla més anacrònic. De l’altre, cristal·litza un patriotisme crític i reformista que va en clar increment. La diferència dels dos patriotismes engega una dialèctica incipient, el desenllaç de la qual fóra prematur d’augurar ara. Siga com siga, crec que sí que es pot dir que hi ha un procés en marxa. Per a explicar-ho caldria recórrer segurament al transfons social, però també a la cronologia. Classes i generacions hi exerceixen un paper combinat. (...) Els anys recents han aportat experiències que no entendríem, si no les situàvem sobre un fons històric secular, però que hi contrasten fortament. ¿Seran l’anunci d’una època nova? Un vell refrany ens assegura que ‘no hi ha mal que dure cent anys’. ¿Podrem dir que és ara quan tornem a trobar-nos en una inflexió històrica que assenyala el final d’aquests cent anys de vida valenciana? ¿Com seran superades les contradiccions de la nostra belle époque? Caldrà que escrutem ben alerta els signes del temps”./8

En efecte, el procés d’implantació social i històrica del valencianisme modern s’havia posat en marxa, com molt assenyalava Aracil i, alhora, també, el de la reacció que es traduïa en un regionalisme definit tant pel seu espanyolisme com pel seu anticatalanisme. L’aparició i articulació moderna del moviment valencianista9 en un context històric definit per la resistència d’un règim dictatorial a les aspiracions de canvi va molt més enllà, doncs, d’una revisió o d’una actualització del concepte de la pròpia identitat dels valencians. Fet i fet, en el relat de construcció del nou país s’assumien, s’incloïen reivindicacions més enllà que les de la de la catalanitat dels valencians com ara la defensa del territori i dels seus valors mediambientals en contra de les polítiques de depredació urbanística, els drets de les dones i la millora de les condicions de vida de les classes treballadores o la plena democratització de tots els aspectes de la vida col·lectiva. El valencianisme es definia com un moviment d’afirmació cultural, amb vocació de construcció i, alhora, de reconstrucció civil i política d’un país, des d’una voluntat de protagonisme històric, portador d’una ideologia moderna en el sentit ampli proposat pel sociòleg Alain Touraine /10.

Era un relat de trencament fins al punt que la simple reivindicació per la normalitat social del valencià, un dels eixos centrals del discurs fusterià (‘la nostra llengua és la nostra pàtria’, arribarà a dir l’assagista d’una manera tan esclaridora com provocadora) ja representava en si mateix una amenaça per a les classes dominants del país, per a la seua hegemonia en un sentit gramscià i, encara, per al mateix Estat. Justament, una de les conclusions a què vaig arribar en la meua tesi doctoral Educació, llengua i comunicació al País Valencià (1962-2011) és que el moviment escolar valencianista fou una iniciativa duta a terme pràcticament en exclusiva per persones procedents de les classes populars i arrelats a les comarques com no podia ser d’una altra manera atès l’avançat grau de substitució lingüística de la ciutat de València, en definitiva, de la peculiar situació social de la llengua arreu del país.

Tot plegat, l’anticatalanisme valencià –popularment anomenat blaverisme- podria definir-se, aproximadament, com la versió contemporània, local, del vell moviment reaccionari. Al blaverisme se l’ha identificat, en línies molt generals, pel seu component xenòfob-xovinista, propi d’un patriotisme exacerbat, narcisista i mitòman; per la radicalitat del seu nacionalisme espanyol, val a dir que subsumit en un regionalisme que perd els seus orígens en el segle XIX; i pel seu antiintel·lectualisme, el qual cal connectar amb les posicions de la ideologia del franquisme en relació a la cultura, heretades al seu torn del pensament espanyol reaccionari a partir del qual es va desenvolupar la idea de l’anti-Espanya. D’altra banda, historiadors com Xavier Casals, Patricia Gascó Escudero o el sociòleg Vicent Flor han destacat també el component populista del blaverisme./11

D’altra banda, cal assenyalar que la dreta valenciana representada fonamentalment pel PP, partit hegemònic al País Valencià des de 1995, ha trobat en el discurs del blaverisme, per dir-ho a la manera de Pierre Bourdieu, un dels seus instruments indispensables a l’hora d’assegurar-se el monopoli de la manipulació legítima del discurs i de l’acció política. No en va, ha estat aquest partit el promotor, sobretot després de la desfeta electoral de les formacions diguem-ne estrictament blaveres que ell mateix en certa manera va propiciar, de la ideologia de l’anticatalanisme. El partit que ha possibilitat l’oficialització de la cosmovisió anticatalanista acceptada també durant la Transició pel PSPV-PSOE. Així mateix, el PP com ja vaig mantenir el 2007 per primera vegada en el llibre No mos fareu catalans, història inacabada del blaverisme, ha promogut la seua implantació social com a representació d’una identitat valenciana suposadament autèntica, legitima, interiorment oposada al valencianisme democràtic i a les esquerres en un sentit general i exteriorment a Catalunya i tot allò que li pertany. Certament, després de molts anys de manipulacions, violència i de falsos consensos, el blaverisme sembla haver-s’hi legitimat com el garant d’una identitat que es vol reclosa dins dels contorns d’un regionalisme de tall espanyolista que administra sense discussió el PP. Un regionalisme que es nodreix d’una retòrica decimonònica i en què no hi ha lloc ni per a la plena recuperació social de la llengua, ni per a una política que limite els efectes de la secular subordinació al centralisme centralistes, ni tampoc per a cap formulació d’una identitat valenciana molt més complexa que l’oficial.

L’anticatalanisme no ha canviat massa durant les darreres dècades o, dit altrament, segueix fent la mateixa cosa: possibilitar la metàfora d’un País Valencià, Comunitat Valenciana, fortalesa d’Espanya, aixecada territori endins, a tocar dels dominis polítics, sentimentals i culturals de la demonitzada Catalunya. És encara,també, una manifestació virulenta de fanatisme polític, una de les cares més amargues del nacionalisme espanyol, l’expressió política d’una resistència al canvi i a la modernització que, això no obstant, reivindica el contrari.

Malgrat l’evident importància de la qüestió, el primer que sobta és el relativament poc interès acadèmic que aquesta ha suscitat. Això no vol dir, que no hi comptem amb una producció interessant. En el camp de la sociologia, on més i millor s’ha estudiat el fenomen des d’una perspectiva del conflicte lingüístic, cal parlar de l’obra d’autors com Joan Fuster, Lluís Vicent Aracil, Rafael Lluís Ninyoles, Toni Mollà, Alfons Esteve, Francesc Esteve, Miquel Àngel Pradilla o Josep Conill, només per citar-ne alguns. Cal també assenyalar la tesi doctoral de Vicent Flor publicada el 2011 per l’editorial Afers amb el títol, Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana o els treballs relacionats amb l’àmbit de la festa del també sociòleg, Gil-Manuel Hernández.10

En l’àmbit de la comunicació, la pràctica totalitat de la producció sobre l’anticatalanisme s’ha centrat en l’estudi Las Provincias, on cal ressenyar les aportacions del sociòleg, Rafael Xambó. També caldria parlar de la tesi doctoral d’aquest ponent mateix, Educació, llengua i comunicació al País Valencià (1962-2011) així com de Valencianisme, l’aportació positiva (2012). Trobarem textos de referència obligada en Rafael Castelló, Ferran Archilés, Antoni Furió, Josep Guia, Francesc Jesús Hernández Dobon, Manuel Alcaráz, Vicent Franch, Pau Viciano, Vicent Soler, Francesc Ferrer Gironés, Gustau Muñoz, Anselm Bodoque, Josep Vicent Marqués, Adolf Beltrán o Joan Francesc Mira.

En el camp de l’assaig polític, periodístic o del pensament, cal posar en relleu La pesta blava (1988) de Vicent Bello, i el títol, No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme, (ed. ampliada, 2009) de Francesc Viadel.

Per ara, en l’àmbit de la investigació històrica no hi comptem amb cap tesis doctoral. Com siga, ressenyar Roig i Blau. La Transició democràtica valenciana (2002) d’Alfons Cucó, així com la gran quantitat d’articles i llibres de l’investigador Francesc Pérez Moragón. Aquest buit aparent, com a mínim, ens hauria de posar a l’aguait.

El PP i l’apropiació de la identitat valenciana.

Cal dir –i això sense menystenir els antecedents fins ara esposats- que el procés d’hegemonització en termes simbòlics de l’anticatalanisme al País Valencià, de la seua instrumentalització política i institucional per part del bloc polític conservador, s’ha de situar en el període de la Transició. Podríem dir, encara, que l’aprovació de la Llei de Símbols dins de la primera etapa de l’autonomia valenciana, culmina en certa manera un llarg procés d’imposició política per part de la dreta de l’univers simbòlic de l’anticatalanisme a tota la societat valenciana. Comptat i debatut, la simbologia blavera s’acaba oficialitzant -sense a penes matisacions- mitjançant aquesta llei, esdevenint la única que legítimament identifica col·lectivament a tots els valencians. Posteriorment, veurem com la interpretació restrictiva i autoritària d’aquest marc legal per part del PP, que precisament avui es vol ampliar mitjançant l’anomenada Llei de Senyes, servirà per a reprimir i marginar el nacionalisme democràtic en el País Valencià o qualsevol apropament de les forces progressistes al seu univers simbòlic./12

La Llei va arribar a les Corts Valencianes enmig d’un context de mobilització permanent de l’anticatalanisme i amb un PSPV-PSOE atemorit pels efectes electorals del blaverisme i on el valencianisme, en termes de poder intern, tenia una influència molt limitada.13 El migrat valencianisme civil i cultural del moment, intentà influir fins última hora, evitar que els socialistes renunciaren als símbols que havia promogut el nacionalisme democràtic conscients de la importància de la norma que anava a aprovar-se en termes de la configuració identitària del país.

El 26 de novembre de 1984 una comissió presidida per Adolf Pizcueta Alfonso en representació de més d’un centenar d’entitats, es va reunir amb el socialista, Antoni Garcia Miralles, president de les Corts valencianes, i amb Joan Lerma, president de la Generalitat, en dues audiències que tingueren lloc aquell mateix matí./14 Les trobades tenien com a objectiu entregar als dirigents socialistes un document en què es reclamava la inclusió de la senyera en la Llei de Símbols que aleshores estava a punt de debatre’s en el parlament valencià./13 El prec dels comissionats no va sortir el menor efecte tal i com va quedar palès durant la sessió de les Corts que tingué lloc només dos dies després i on es va aprovar una norma legislativa tallada a mida de la dreta. La llei oficialitzà l’Himno de José Serrano i Maximilià Thous; la bandera amb la franja blava i l’emblema i l’estendard de la Generalitat.

La sessió del 28 de novembre, celebrada després de vàries comissions prèvies mig frustrades pel filibusterisme parlamentari protagonitzat pel diputat d’Alianza Popular (AP), José Ramon Garcia-Fuster,/15 va acabar bé per als conservadors. La Llei va eixir al davant amb 68 vots a favor, 1 vot en contra i les 5 abstencions del Grup Comunista. Miralles, que es permeté una digressió culta citant el filòsof alemany Ernst Casirer i la seua teoria de l’animal simbòlic, justificà el valor dels símbols com a elements de cohesió d’una societat i com a referents d’identitat d’un poble, i per consegüent, la necessitat d’aquella nova normativa. El diputat comunista Rodríguez Valderrama justificà l’abstenció del seu grup de manera bastant tèbia, recorrent a qüestions tangencials i amb unes prevencions discursives que potser només es farien entenedores per als qui coneixien les malfiances i recels del comunisme ortodox amb el nacionalisme esquerrà de l’època. García-Fuster, en canvi, argumentà amb vehemència la posició del seu grup. Després de titllar el procés de tramitació de camí “díficil” i “sinuoso” afirmà que, “(...) Ya podemos decir, a vientos y a confines, que Valencia, su Región, su Reino, su Comunidad, tiene reconocidas legalmente una señas de identidad que expresan y que reafirman gráficamente la personalidad de un pueblo que, desde el esfuerzo laboral cotidiano, busca el progreso y que, desde el orgullo se ser y sentirse valenciano, de Alicante, de Castellón o de Valencia, desde su autoctonía quiere, en unión y desde el contraste de pareceres, alcanzar mejores y mayores cotas de paz y libertad”. Per al diputat aliancista el únic vencedor d’aquella jornada havia estat “el pueblo valenciano”./16

Per la seua banda, el portaveu socialista Alberto Pérez Ferré es limità a fer en nom del seu grup una lloança de les bondats i de l’oportunitat de la Llei, també de l’Himne regional al qual li va atribuir el mèrit d’haver estat un càntic antifranquista, la contestació dels resistents demòcrates valencians a l’himne espanyol. D’altra banda, per als socialistes, la senyera, no va passar de ser un símbol a penes desitjat, al capdavall una preferència impossible d’incloure en el text legislatiu per “cuestiones reglamentarias”. Una senyera, per cert, que el diputat hàbilment va traduir en penó, en “la primera bandera cristiana del rey Jaime I, de la Ciudad de Valencia”, com si, amb aquell recordatori hi hagués un missatge ocult adreçat a una jerarquia eclesiàstica que per aquell època es preparava per a elaborar missals i altres escrits litúrgics en la normativa secessionista de Miquel Adlert./17

El president Joan Lerma fou l’encarregat de cloure la sessió. Lerma feu un discurs-recapitulació en clau institucional. No cal dir que en cap moment es va dir que l’Himne que s’aprovava –limno com se’l titllava despectivament en els ambients progressistes- fou el del dictador Primo de Rivera, dècades després promogut per l’anticatalanisme com a resum de les bondats col·lectives dels valencians així com de la seua lleialtat regional a Espanya./18 La simbologia vinculada al valencianisme democràtic, al catalanisme, quedà des d’aleshores fora de l’ordenament legal autonòmic.

Així, amb una llei de símbols d’aquestes característiques, va voler el socialisme dels vuitanta apaivagar el malestar civil antidemocràtic i anticatalanista, calmar una dreta que aleshores ja portava dècades acusant les esquerres de traïdoria a un suposat poble valencià genuí.

Val a dir, que poc abans d’aquesta llei, el país ja havia deixat de ser país per constituir-s’hi en Comunitat, una denominació sense substància, despersonalitzadora./19 La llengua, en canvi, pedra de toc del conflicte identitari, l’ús de la qual quedava teòricament preservat per la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) aprovada un any abans, restà al marge d’aquesta darrera codificació./20 Això és, dipositada en una zona més gris que neutral, lluny de l’abast de la incòmoda, científica i, sobretot, demonitzada Universitat, i a tir del secessionisme lingüístic organitzat i de les campanyes virulentes d’un diari tan influent com Las Provincias./21 Tot això en el context gens engrescador d’una societat amb una premsa provinciana, d’un país amb una cultura satèl·lit en els termes en què la va definir el poeta T.S. Eliot./22

La dreta política, hereva del franquisme, va acabar per emmotllar una identitat valenciana fabricada per la burgesia decimonònica i que, a més, es definia a si mateixa per contrast amb la identitat catalana. L’anticatalanisme, doncs, interpretat socialment i política, no com un dels molts dialectes del pensament reaccionari sinó més aviat com el tret més primari de la valencianitat./23 Així, doncs, AP i els seus entorns, amb l’ajut de Las Provincias, van establir els ítems d’una identitat dels lleials alhora que es construïa la figura del mal valencià: defensor d’uns símbols i d’una llengua forastera, la catalana; conspirador; traïdor a sou d’un imperialisme català que ja havia estat demonitzat a principis del segle XX; marxista com a sinònim de perillós en els termes establerts per la ideologia franquista; antiespanyol per definició.

L’estigma abastarà a totes les forces progressistes valencianes. I com advertirà el periodista i escriptor Adolf Beltran, al capdavall, d’aquesta situació de manipulació política i històrica, d’imposició d’un univers simbòlic, “no és el nacionalisme valencià el que n’ha pagat les conseqüències, o no només ell, sinó el conjunt de les forces progressistes valencianes, ‘identificades’ amb unes idees de renovació que els són atribuïdes com una traïció o com una recialla de temps passats des de la prepotència d’una legitimitat institucional que, paradoxalment, van contribuir a instaurar. Vull dir que, en la política valenciana, ni els partits, ni les forces vives de la dreta, han fet un ús ‘neutral’ dels elements d’identificació simbòlica que es van pactar en la transició democràtica. Al contrari patrimonialitzen i manipulen de forma sectària els símbols sense cap escrúpol.”/24

Els darrers anys nombrosos factors han contribuït d’una banda a la sedimentació d’un identitat hispanovalenciana com a sinònim d’un espanyolisme autòcton i, de l’altra, a l’afebliment dels trets més genuïns de la cultura del país. Fonamentalment, aquesta s’ha donat com a conseqüència de l’hegemonia política assolida pel Partit Popular i de popularització i inculcació del seu ideari el qual ha servit per confirmar tots els clixés identitaris propis dels sectors conservadors a què al·ludia Aracil i que van ser adoptats també per l’anticatalanisme.

Les conseqüències. Una aproximació.

Les conseqüències del blaverisme han estat moltes. Fins i tot han tingut el seu reflex en la configuració territorial de l’Estat. Cal no oblidar la prohibició constitucional de federació de les comunitats autònomes. És cert que hi ha havia un precedent en la constitució de la Segona República. També que del que es tractava en darrer terme era de barrar el pas al federalisme o de que, també, pesava poderosament la qüestió basca. Com siga, en la discussió va estar molt present la problemàtica dels Països Catalans./25

On la petja de l’anticatalanisme s’ha deixat sentir enormement és al propi país. Ens hem de referir, en primer lloc, a l’acceptació passiva de la societat d’una violència política que es bé patint des dels anys setanta.26Passiva en el sentit que l’exteriorització social de rebuig ha estat molt pobra. Potser ha tingut a veure amb el tractament que mediàticament se li ha donat. Fet i fet, aquesta violència, aquest terrorisme de baixa intensitat, a suscitat un interès relatiu en la premsa regional i pràcticament ha estat inexistent en els mitjans de comunicació de l’Estat sobretot s’hi ho comparem amb la violència política en Euskadi patida pels sectors no abertzales. Aquest silenci ha provocat al meu entendre una invisibilitació del fenomen convertint-lo en molt més lesiu, efectiu. Cal afegir encara al problema la constatació d’una increïble falta de resultats policials en les investigacions que han tingut a veure amb episodis de violència blavera i que ha estat denunciada reiteradament per dirigents polítics del nacionalisme des de la Transició. La impunitat ha estat la norma general i ben sovint la víctima ha estat tractada com a sospitosa./27

També hem de constatar l’existència d’una ferrenya violència institucional anticatalanista centrada en la persecució de les entitats valencianistes, en la censura directa o indirecta de moltes de les manifestacions pròpies del nacionalisme democràtic o en els intents de demonització política de l’adversari sota l’acusació d’estar al servei dels interessos de Catalunya. Aquesta demonització ha abastat a institucions fonamentals en el desenvolupament econòmic i el benestar social com ara la Universitat pel simple fet de mantenir posicions en relació al valencià respectuoses amb els criteris de la comunitat científica.

Tot plegat, aquest clima ha consolidat en certa manera els intents d’al·logeïnització, d’estrangerització dels “catalanistes” descrits per Bello./27 Cal dir que destacats dirigents del PP han abonat aquesta pràctica que tant recorda les expressions públiques de l’antisemitisme en l’Europa dels anys quaranta. Recordem que, ara mateix, el partit conservador impulsa una Llei de senyes inspirada en la concepció blavera de la identitat valenciana que vol servir, també, com a instrument sancionador d’aquelles manifestacions valencianes que es consideren una desviació de la identitat oficial./28

Els efectes d’aquesta violència es poden constatar en fets de la vida quotidiana, com ara, la desaparició de la simbologia “catalanista” en aquells espais públics on l’anticatalanisme ha tingut una major implantació.

D’altra banda, la generació d’un clima hostil, confusionari, en relació a la llengua del país per part del blaverisme, ha frenat socialment el tímid procés de normalització lingüística engegat als inicis de la restauració democràtica. L’anticatalanisme va convertir el valencià, primerament, en un fòssil lingüístic, després en un problema d’ordre públic. El PP, fent seua aquesta visió heretada directament de la concepció del supremacisme lingüístic castellà, ha engegat durant els darrers anys una autèntica política de contraplanificació lingüística./29 Tot i que no tenim dades sociolingüístiques des dels anys noranta, els estudis recents de sindicats com l’STEPV o d’organitzacions com Escola Valenciana, les rigoroses aproximacions teòriques d’alguns sociolingüistes com Josep Conill, apunten a un retrocés important de la presència social del valencià que el situen en la via de l’extinció./30 El PP, a més, no tan sols ha frenat la promoció del valencià en tots els àmbits tant com ha pogut, en l’escola principalment, sinó que, a més, ha condemnat a la inexistència el bo i millor d’una producció cultural en valencià com mai no s’havia conegut en la història del País Valencià. Podem convenir, doncs, que, paradoxalment, paral·lelament a aquesta mena de Renaixença s’ha donat un empobriment cultural en termes col·lectius en la mesura en què ha estat una producció estigmatitzada i, alhora, invisible./31

En l’aspecte polític l’acceptació del dogma anticatalanista com a una ideologia oficial, inqüestionada, rendible electoralment, ha condicionat el principal partit fins ara de l’oposició. Així, doncs, el PSPV-PSOE, cercant un millor posicionament electoral i partint d’una acceptació acrítica de la realitat institucional, ha renunciat a fer qualsevol plantejament polític sobre el país al marge d’aquest anticatalanisme oficial. Els socialistes fa molts temps que a penes parlen en valencià ni del valencià. Es tracta d’una política continuista amb la que s’havia donat els darrers anys però que es va accentuar amb l’arribada el 2008 de Jorge Alarte a la secretaria general. En definitiva, el que es pretén és foragitar del discurs oficial socialista qualsevol indici de valencianisme alhora que s’intenta una mimesi amb el paisatge sentimental de la identitat dels lleials promoguda pel PP segons la qual els valencians que no combreguen amb l’univers identitari oficial esdevenen uns traïdors als interessos dels valencians. Amb Alarte es va acabar la conciliació amable, dissimulada també, entre els dos universos simbòlics valencians, els quals havien aparentment coexistit fins aleshores en el discurs socialista.

Alarte va voler inclús desfer-se de la denominació de País Valencià en les sigles del partit, un fet anecdòtic si no fos perquè aquest mateix líder va ignorar deliberadament problemàtiques com la de la precarietat de l’ensenyament en valencià, en la corda fluixa des de fa molts anys. En qualsevol cas, l’intent de retirada del corònim durant el XI congrés nacional del PSPV-PSOE els dies 26, 27 i 28 de setembre de 2008 cal entendre’l com un símbol. La proposta de canvi de nom incorporada dins d’una ponència marc defensada per Àngel Luna, només va obtenir 7 vots enfront dels 107 que apostaren per què els socialistes no deixaren de ser-ho del País Valencià. Va ser la manera en que varen guanyar el congrés els perdedors més que no pas el reviscolament dels menystinguts sectors valencianistes del PSOE. Tampoc no era la primera vegada que s’intentava aquesta operació quirúrgica. De fet, ja es va intentar el canvi en el II Congrés celebrat el 1980 en el Sidi Saler a instàncies del sector procedent del PSOE. En el que es va celebrar dos anys després en Benicàssim, els socialistes ja definien la societat valenciana com una realitat invertebrada sense consciència de comunitat única i diferenciada a excepció d’unes minories. Era un avís. L’XIé congrés estava, doncs, en la línia d’una deriva històrica tendent a abandonar les posicions de defensa del país des d’una òptica valencianista. I encara que els socialistes no van esborrar-se el cognom del seu carnet d’identitat, varen fer encara una cosa pitjor com bescanviar la seua estructura comarcal per una de provincial seguint, naturalment, els dictats de Madrid. La ponència marc d’aquell congrés va afalagar el regionalisme, va igualar el valencianisme històric al regionalisme practicat pel PP, i va rebutjar rotundament el nacionalisme concebut com a identitat de la diferència respecte a allò espanyol. El nacionalisme, “carece de sustento en la Comunitat Valenciana”, per tant, “(...) la aspiración a ser mayoritario en la Comunitat Valenciana exige un distanciamiento de nociones nacionalistas, interiorizadas o a modo de alianza estratégica El espacio natural del socialismo es el valencianismo, que considera a los ciudadanos y a la población valenciana sujetos políticos de una doble situación: la española-estatal y la valenciana-autonómica” /34.

Així mateix, els punts dedicats a l’educació no dedicaven ni una minsa ratlla a l’ensenyament en valencià, fustigat des de l’arribada del PP al poder.

Un any després el gran derrotat del XI congrés, l’alcalde de Morella, el lermista Ximo Puig, semblava doldre’s del resultat de tot plegat. “El món –escrivia- ha canviat extraordinàriament. Les receptes del neofusterianisme potser no valen però el renaixement del valencianisme no pot créixer del no res ni molt menys de les cendres d’una falla ideològica populista, xovinista i mancada de qualsevol arquitectura intel·lectual democràtica”. Puig considerava que hi podia haver una eixida valenciana de la crisi amb un nou model de desenvolupament arrelat en valors progressistes i amb una estratègia, deia, concebuda des d’”ací”, de la mateixa manera que assegurava creure en un valencianisme plural i impulsat des de la transversalitat sense exclusions. “Ara –prosseguia- que la realitat de les xifres li treu tota la raó demagògica al nou Levante feliz, és el moment de posar les bases del paradigma d’un país valencià modern, socialment avançat, cohesionat i compromès amb el patrimoni cultural i natural”.

Altres partits com el Bloc, nascuts a la llum de l’ortodòxia nacionalista, també han anat modificant els seus plantejaments a fi d’acostar-los més al que es considera una realitat social invariable pel que fa a la concepció sobre la pròpia identitat i de la manera en que aquesta s’expressa en termes simbòlics. Després de molts anys d’esdevenir una força extraparlamentària el Bloc buscava les formules més adients per superar la marginalitat política en un context on el blaverisme era hegemònic./35 La formació nacionalista va fer aquesta evolució a l’aixopluc de l’anomenada tercera vía, una proposta nascuda a finals dels anys vuitanta en les conegudes com a tertulies de l’Hotel Inglés i que pretenia superar el conflicte identitari valencià harmonitzant aspectes del valencianisme “sentimental” del blaverisme amb d’altres del nacionalisme fusterià. Així, doncs, els partidaris de la tercera via assumien la simbologia blavera i les tesis lingüístiques del nacionalisme catalanista bandejant-ne però la inclusió del País Valencià en el marc nacional dels Països Catalans./36

L’anticatalanisme també ha afectat l’àmbit de les relacions institucionals autonòmiques. Tant és així, que des de la constitució del primer govern valencià, i encara abans durant l’etapa del pre-consell,/37 les relacions amb Catalunya o Balears han estat gairebé inexistents quan no conflictives. El fenomen d’un anticatalanisme violent i molt mobilitzat allunyava qualsevol possibilitat d’entesa amb el Principat que no volia veure’s implicat en una lluita civil intestina que podia arribar a perjudicar els seus propis interessos polítics en uns moments claus. Fet i fet, el president català Josep Tarradellas abominava públicament de qualsevol plantejament paiscatalanista. La publicació Valencia Semanal recollí en una entrevista publicada durant la primera setmana de setembre del 1978 el seu desdeny cap a la qüestió valenciana, el mateix que poques setmanes abans havia manifestat a Martín Villa en el transcurs d’una trobada a Cambrils. “(...) No creo –manifestava a la periodista Pilar López- en los Països Catalans. (...) Yo, que siempre he defendido una postura clara anti Países Catalanes, parece ser que sea ahora el responsable de toda la teoría. Esto es de un infantilismo terrible. (...) No quiero ni hablar del País Valenciano. Lo que dice el País Valenciano no me interesa. (...) Por otra parte, el Consell preautonómico del País Valenciano todavía no se ha dirigido a la Generalitat para decirle que existe (...)”. Aquest fredor de relacions institucionals entre les dues Generalitats sí que semblaven molestar, no obstant això, Tarradellas que, a més, no s’estigué de recordar al president del pre-consell autonòmic Josep Lluís Albiñana que havia evitat assistir poc temps abans a la constitució del Consell Interinsular Balear a fi de no trobar-se’l i evitar així susceptibilitats. Tots dos presidents tardaren encara prou temps a trobar-se cara a cara. Val a dir que mentre al carrer s’hostilitzava a Albiñana i als partits d’esquerres els mateixos que instigaven la violència aprofitaven l’avantatge polític. Així, el 26 d’octubre d’aquell difícil 1978 el president de la UCD a València, Emilio Attard, s’entrevistava sense cap problema amb el Molt Honorable català a conseqüència, precisament, d’unes declaracions d’aquest fetes a la premsa valenciana en les quals tornava a manifestar-se, una vegada més i amb la mateixa vehemència, en contra d’un presumpte projecte nacional de Països Catalans. L’anticatalanisme del moment intentà condicionar les relacions entre les Generalitats tant com va poder.

Per als socialistes valencians el president Jordi Pujol, una de les bête noir de l’anticatalanisme valencià també representava un problema que el mateix líder català assumí al llarg dels seus anys de lideratge institucional i intentà superar aplicant una espècie de diplomàcia secreta.

L’arribada el 1995 del PP a la Generalitat de la mà de l’anticatalanista, Unió Valenciana, obre el debat sobre el pacte lingüístic insinuat a finals dels vuitanta i representa de rebot un canvi en les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Zaplana, amb el seu acostament a Pujol amb el pretext d’un acord sobre la llengua intentà erigir-se davant del president espanyol José Maria Aznar en un útil intermediari de les sempre complexes relacions entre l’Estat i Catalunya. Després lideraria també la revitalització/reinvenció de l’antiga Corona d’Aragó i encara l’articulació d’una macroregió mediterrània liderada per València i Balears –amb un consell presidit per Jaume Matas- com alternativa econòmica i territorial a la idea de Països Catalans.

Amb l’arribada de Francisco Camps, les relacions de la Generalitat amb Catalunya passaren d’una festeig públicament celebrat i justificat per interessos econòmics a una guerra oberta que es va encruelir amb els períodes dels dos tripartits catalans amb episodis com el de la persecució de les emissions de TV3 al país o les acusacions d’expansionisme nazi per part dels catalans o de guerra bruta en Europa contra els interessos urbanístics valencians./38 Camps i el PP situaren com mai en el seu discurs polític a Catalunya com la gran enemiga dels interessos d’uns valencians col·lectivament compromesos des d’un regionalisme lleial amb la idea d’Espanya.

El nou president Alberto Fabra ha mantingut una relativa discreció tot i que al socaire de l’anomenat procés sobiranista no ha pogut estar-se d’advertir dels perills d’una victòria de les esquerres al País Valencià que eliminarien al PP com a dic de contenció de l’independentisme català a València. “Si dejamos de ser un dique de contención a la expansión independentista”, va assegurar Fabra el 3 de juliol de 2014 en una campus organitzat per FAES, “un tripartito catalanista afectará a toda España”.

Val a dir, que l’anticatalanisme valencià ha servit de model per a la resta d’Espanya, especialment per a Aragó i Balears on el PP també l’ha explotat políticament i ideològica contra Catalunya, especialment durant els darrers anys, utilitzant-lo com una mena de cordó sanitari contra l’independentisme i, alhora, que es reforçaven el discurs públic institucional sobre la nació espanyola.

L’efecte pràctic d’aquesta estratègia, a més, d’una evident conculcació de drets democràtics d’una part de la ciutadania atesa la violència institucional amb que s’aplica, ha estat l’anorreament lingüístic del català fora de Catalunya. És molt probable que la teoria del dic de contenció contra el “catalanisme” exposada per Fabra, en cap cas nova, s’incorpore amb èxit a les estratègies del PP en tots els territoris de parla catalana.

Durant els darrers anys s’ha estès la idea, bàsicament a través d’alguns opinadors en la premsa, de que el blaverisme ha entrat fa molt de temps en via morta. La idea parteix d’algunes evidències. Una, important, és la de la desaparició de les formacions polítiques estrictament anticatalanistes com Unió Valenciana. Una desaparició que guarda relació, també, amb l’apaivagament de l’anticatalanisme de Las Provincias així com de la seua pèrdua d’influència. L’aparent desmobilització del blaverisme, ni encara davant dels estímuls del PP, pot induir a pensar que l’anticatalanisme és un fenomen en vies d’extinció. Podria ser una apreciació precipitada si tenim en compte en primer lloc que el PP integra electoralment la pràctica totalitat de l’anticatalanisme. En segon lloc si fem cas de la teoria ací exposada segons la qual, el blaverisme, amb una enorme impregnació social, s’ha convertit en la representació d’una identitat valenciana suposadament autèntica, legítima, que a nivell intern s’oposa al valencianisme democràtic -i a les esquerres en un sentit general-, i, a nivell extern a Catalunya i tot allò que li pertany. Caldrà veure, doncs, en cas d’un canvi polític o no al País Valencià, si surt efecte l’estratègia anticatalanista del PP contra els seus adversaris polítics, si la formació conservadora és capaç de mobilitzar a l’entorn d’aquest sentiment a amplis sectors d’una societat valenciana que ara mateix està exhausta econòmicament, immersa de ple en els efectes de la crisi. Aquesta mobilització, fortalesa de l’anticatalanisme, tindrà molt a veure també amb l’evolució del procés sobinarista de Catalunya, amb la instrumentalització política que els seus detractors puguin fer a nivell espanyol, amb l’ordre de prioritats col·lectives dels valencians i dels espanyols en un context polític i econòmic global extremadament convuls, amb la capacitat d’enfortiment democràtic i el nivell d’eficiència de gestió d’hipotètics futurs governs.

Notas

1 En el context del meu treball d’investigació de tercer cicle, Valencianisme cultural (1962-2008), una mirada sociològica, dirigit pel doctor Rafael Xambó, vaig assajar una definició del valencianisme com a moviment social partint, entre d’altres, de les premisses establertes pel sociòleg Enric Larraña. Adoptant com a punt de partida aquesta perspectiva podem explicar el valencianisme com una forma d’acció col·lectiva que apel·la a la solidaritat amb la intenció de promoure canvis socials, la sola existència del qual ja suposa per se una forma de percebre la realitat, ja que fa que siguen controvertits aspectes d’aquesta que fins aleshores eren acceptats com a normatius. Cal tenir present, a més, que l’acció del valencianisme ha implicat també des de la seua configuració més recent, iniciada allà pels seixanta, una ruptura dels límits del sistema de normes i relacions socials en què ha desenvolupat la seua acció. Un valencianisme que ha estat capaç per a produir noves formes i legitimacions en el context de la societat en què actua. Veure, Francesc Viadel, Valencianisme, l’aportació positiva, Universitat de València, 2012.

2 Sobre nacionalisme espanyol i la idea d’Espanya, veure Carlos Taibo (ed.), Nacionalismo español, esencias, memoria e instituciones, Catarata, Madrid, 2007 i Javier Moreno Luzón (ed.), Construir España, Nacionalismo español y procesos de nacionalización, Centro de Estudios Políticos y constitucionales, Madrid, 2007.

3 Veure dossier especial de la revista Avenç, número 5, setembre de 1977, Burgesia i anticatalanisme al País Valencià amb articles de Francesc Pérez Moragón, Josep Martínez Serrano, Vicent Soler, Miquel A. Fabra, Alfons Cucó, Joan Romero i Salvador Almenar.

4 Veure Toni Mollà, La utopia necessària. Nacionalisme i societat civil, Bromera, Alzira, 1994.

5 Lluís Vicent Aracil (1966), Notes sobre un segle de vida valenciana, núm. 6, Serra d’Or, Barcelona.

6 Lluís Vicent Aracil (1966), ibídem, p. 20.

7 Lluís Vicent Aracil (1966), ibídem, p. 21.

8 Lluís Vicent Aracil (1966), ibídem, p. 21.

9 Veure, Francesc Viadel, Valencianisme, l’aportació positiva; Joan Francesc Mira, Sobre la nació dels valencians, Tres i Quatre, València, 1997; Vicent Sanchis, Valencians encara, cinquanta anys després de Joan Fuster, Proa, barcelona, 2012; Ferran Archilés Cardona, Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, Afers, Catarroja-Barcelona, 2012; Pau Viciano, De Llorente a Marx, Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster, Publicacions de la Universitat de València, 2012; Xavier Ferré Trill, Abans i després de “Nosaltres els valencians”. Moviment polític de construcció nacional als anys seixanta, Curial, Barcelona, 2001; Alfons Cucó, El valencianisme polític 1874-1939, Afers, Catarroja-Barcelona, 1999.

10  Touraine argumenta que un moviment social és l’acció, a la vegada culturalment orientada i socialment conflictiva, d’una classe definida per la seua posició de dominació o dependència en la manera d’apropiació de la seua historicitat, dels models culturals d’inversió, coneixement i moralitat cap als quals el moviment social està orientat. O dit altrament, dins d’un moviment social la gent assumeix, o ho intenta, el control de la seua historicitat. Una perspectiva sobre aquest tema en Alain Touraine (1990), Movimientos sociales hoy, Barcelona, Ed. Hacer i del mateix autor, Los movimientos sociales, 1984, Editorial Almagesto.

11 Veure Xavier Casals, El pueblo contra el parlamento: el nuevo populismo en España.(1989-2013), Pasado y Presente, Barcelona, 2014; Vicent Flor, Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, Afers, Catarroja-València, 2011; Patricia Gascó Escudero, UCD-Valencia. Estrategias y grupos de poder político, Universitat de València, València, 2009.

10 Veure, Falles i franquisme a València, Gil-Manuel Hernández i Martí, Afers, Catarroja-València, 1996.

12 La Federació Coordinadora d’Entitats Culturals del Regne de Valéncia, acabdillada per Juan García Sentandreu promogué a finals del 2000 una Llei de Defensa de de Senyes d’Identitat Valencianes. La norma, inspirada sens dubte en la que ja intentà promoure l’anticatalanisme radical, amplia el catàleg de símbols patris de la identitat valenciana les festes taurines, “la llengua”, la gastronomia o la indumentària popular. Segurament, és tracta d’una Llei pensada pel PP no per a la seua aprovació sinó per que siga derogada pel seus adversaris polítics en cas d’un canvi polític.

13 Veure, Francesc Viadel L’aportació de la identitat. Partits polítics, societat civil, identitat dins dossier Cap on va la societat valenciana?, L’Espill, número 39, Publicacions Universitat de València, València, 2011.

14 Formaven la comissió a més de Pizcueta, Lluís Guarner, Vicent Badia, Josep Antoni Comes, Eliseu Climent, Adela Costa, Jaume Pérez Muntaner, Antoni Pérez Gil, Doro Balaguer, Enric Solà, Ricard Rosso, Robert Moróder, Giner Pere-Pérez, Joan Brines i Rafael Mansanet. Font, La senyera ¿Fora de la llei?, Doménec Ros, El Temps, número 24, 1984.

13 El document s’inspirava en la reclamació feta el 22 de maig de 1984 per part de la redacció de la revista Saó al conseller de Cultura Ciprià Císcar per tal que el Penó de la Conquesta s’inclogués en la nova Llei. Císcar, però, no es va fer càrrec de la petició i va remetre als de Saó al conseller de presidència, Rafael Blasco. Com fos, la comminatòria rebé d’immediat el suport del programa de ràdio De dalt a baix dirigit per Toni Mestre i del col·lectiu del Marítim d’UPV-València. Posteriorment se sumaren desenes de col·lectius, ajuntaments, partits polítics i entitats com Acció Cultural del País Valencià (ACPV). En el document entregat a Lerma i Garcia Miralles s’afirmava que “la història i la voluntat” del poble valencià sempre havia distingit la senyera de les quatre barres com a símbol col·lectiu abans que “la bandera de València” esdevingués bandera oficial de la “Comunidad Valenciana”. A més, es manifestava que la de les quatre barres, ostentava la seua més antiga representació en el penó de la conquesta o senyera reial, conservada a l’Arxiu Municipal de València i que oblidar-la després de segles de veneració per part dels valencians, seria “un afront històric i una deslleialtat”. Per tot això, i atesa la necessitat d’”instaurar la concòrdia entre els valencians”, demanaven que la senyera reial fos reconeguda per la Llei de Símbols, de manera que restés salvalguardat el seu “rang històric i la significació sintetitzadora de la nostra personalitat col·lectiva”. Font, El Penó de la Conquesta, R.Puig, El Temps, número 22, 1984; La senyera ¿Fora de la llei?, Doménec Ros, El Temps, número 24, 1984.

15 José Ramon García-Fuster. Vice-president d’AP. Presentà una ponència en el II Congrés d’aquest partit celebrat l’abril de 1980 en Benidorm on es podia llegir entre altres: “Terminada la guerra renace de sus cenizas el espíritu casi secular valenciano de las manos del pueblo llano. Ese renacimiento fue la expresión de valencianía: valencianía que no se puede concebir de otra manera que dentro de España. Pero esta interpretación nuestra está intentando ser destruida por un movimiento separatista: el pancatalanismo (...)”. Segons el diputat els “pancatalanistes” haurien introduit previament els seus homes en quasi tots els partits, “especialmente los de izquierda que, al salir ganadores en los municipios se apresuraron a practicar una administración catalanista. Creado el Consell que denominaron ‘del País Valencià’ ocuparon las consellerías claves como Educación, Cultura, etc..., organizando un tinglado a toda prisa que ocasionó la izada de la bandera catalana en el Palau de la Generalitat (...) el momento era crítico. (...) En la Universidad, Institutos y escuelas se organizaron grupos pancatalanistas y cursos de lengua y cultura catalanas. Una inmensa maniobra de tergiversación y falseamiento de los principios básicos fue llevada adelante en los medios informativos. En cuatro días se cambió la bandera, el nombre, la cultura y hasta el Himno Regional. A mayor abundamiento, el pancatalanismo estaba firmemente encaballado en el marxismo, y había aprovechado todo tipo de reivindicaciones justas o injustas”.

16 Diari de Sessions de les Corts Valencians de 28 de novembre de 1984.

17 La jerarquia eclesiàstica aliada amb personatges com Casp i Adlert i amb clergues influents en la feligresia local del cap i casal com Josep Almiñana o Lluís Alcón, va tallar de soca-rel els intents de revalencianització de l’església iniciats durant els anys seixanta per figures com mossèn Vicent Sorribes Gramatge o encara de laics com Vicent Miquel i Diego. Durant els anys setanta es viurien els moments més tensos amb motiu de l’edició del Llibre del Poble de Déu, empresa impulsada pel frare mallorquí Pere Riutort en la que varen prendre part els mateixos Casp i Adlert, Alcon, Manuel Sanchis Guarner o Martí Domínguez entre altres . Sobre aquest episodi trobareu una àmplia informació en el capítol L’església en l’ofensiva dins del meu llibre No mos fareu catalans, història inacabada del blaverisme (2009), publicat per la Universitat de València.

18 L’investigador Francesc Pérez Moragón és qui més ha estudiat les vicissituds històriques d’aquest himne. Trobareu informació de primera mà en Contra l’Himno Regional, dins Himnes i paraules, Editorial Afers, 2010, Catarroja.

19 El PP s’ha sentit còmode emprant, no ja el corònim Comunitat Valenciana, sinó el de Comunitat, a seques. Segons un notícia signada pel periodista Paco Cerdà en el diari Levante el 9 d’octubre de 2010, en els darrers 195 comunicats llançats des de la Generalitat, s’utilitzava la denominació Comunitat en 215 ocasions front a les 184 de Comunitat Valenciana. En la mateixa informació el sociòleg Rafael Castelló recordava que el terme Comunitat, nom que es refereix a un grup de persones sense espai territorial, va bandejar els de Regne de València o País Valencià. Castelló lamentava que havíem “desaparegut com a col·lectiu nacional amb aspiracions territorials” i que ara “estàvem desapareixent com a col·lectiu diferenciat”.

20 Els més prestigiosos sociolingüistes valencians, des de Vicent Pitarch, passant per Miquel Àngel Pradilla o els germans Alfons i Francesc Esteve només per citar-ne alguns, han coincidit en que la LUEV era una llei amb unes limitacions enormes que a la practica es traduïa com ha assegurat Toni Mollà, en una simple “despenalització d’usos lingüístics”. La bibliografia sobre aquesta llei i les seues implicacions és abundant. Amb tot, trobareu punts de vista i reflexions molt interessants en el llibre col·lectiu coordinat per Manuel Àlcaraz, Ferran Isabel i Josep Ochoa, Vint anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del València, Bromera, 2005, Alzira.

21 Veure, Francesc Viadel, Premsa, poder i anticatalanisme. La vigència de Las Provincias, Arxius de Sociologia, número 23, Universitat de València, desembre de 2010.

22 Rafa Xambó ha estudiat a fons l’estructura del sistema comunicatiu valencià. El sociòleg ha defensat que la construcció d’aquest sistema iniciada amb la restauració democràtica ha tingut conseqüències nefastes. Com la dominació política del mateix ha reproduït, diu Xambó, tot un seguit de males pràctiques informatives, una forta dependència dels grans grups espanyols, notables insuficiències culturals i un retrocés important en la presència del català en els mitjans. Tot plegat, segons l’investigador, obstacles tots per al desplegament d’un sistema comunicatiu democràtic, veraç i al servei de la ciutadania.

23 Aquesta visió de l’anticatalanisme com a component consubstancial de la identitat dels valencians la vaig defensar el 2006 coincidint amb l’aparició de la primera edició del meu llibre No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme, publicada per l’editorial, Esfera dels llibres. El 2009 en el pròleg a la segona edició editada per la Universitat de València, escric: “(...) Simptomàticament, per a molts valencians l’anticatalanisme no és una manifestació de l’espanyolisme més ultramuntà d’ahir en la seva versió regionaloide ni tampoc cap dels molts dialectes amb què per tot arreu s’expressa la reacció. Desgraciadament per a amples sectors aquest és, amb garrot inclòs, una de les manifestacions, juntament amb el xovinisme més tronat i untós, en què es manifesta en tota la seua plenitud la identitat valenciana”.

24 Adolf Beltran, pròleg al llibre de Francesc Pérez Moragón, Himnes i Paraules. Misèries de la transició valenciana, 2010, Afers, Catarroja.

25 Veure, Diari de sessions Senat, 3 d’octubre de 1978.

26 Una relació complerta dels actes de violència blavera des de la transició fins els anys 2000, en Francesc Viadel, No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme, edició ampliada i revisada, Universitat de València, 2009.

27 Entre els fets més greus cal recordar l’assassinat a Montanejos de l’activista Guillem Agulló l’11 d’abril de 1993. La figura d’Agulló ha estat constantment motiu d’escarni per part de l’extrema dreta. La darrera vegada durant la manifestació cívica amb motiu de la Diada del 9 d’octubre a València. Veure, Francesc Viadel, L’escarni a Guillem Agulló i la fiscal en cap de València, La Veu del País Valencià, 27 d’octubre de 2014. Sobre les manifestacions públiques recents de l’anticatalanisme violent veure també Francesc Viadel, 9 d’octubre: una diada segrestada pel blaverisme, 9 d’octubre de 2014, La Veu del País Valencià i d’Albert Montón, el reportatge Nou d’octubre, la Diada segrestada (ací)

27 Vicent Bello, La pesta blava, Tres i Quatre, València, 1988.

28 Veure, Francesc Viadel, Llei de senyes: una norma pensada per a ser derogada, La Veu del País Valencià, 7 de gener de 2015.

29 El 2002 el sociolingüista Miquel Àngel Pradilla va presentar en el context del Congrés dePlanificació Lingüística celebrat a Andorra, el cas valencià pel que fa a les polítiques lingüístiques engegades pel PP, com un exemple de contraplanificació lingüística tot seguint els criteris de Robert L. Cooper autor de Language Planning and Social Change, 1989, Cambridge University Press. Segons Pradilla, la “contraplanificació (com la mateixa planificació) es mostra com un clar exemple de canvi social on elits i contraelits lluiten pel manteniment o la subversió de l’status quo”. La contraplanificació no fa si no accelerar el procés de substitució lingüística del valencià.

30 Veure, entrevista de Francesc Viadel a Josep J. Conill, Quadern valencià d’El País, 2 de desembre de 2014. D’aquest autor, és d’imprescindible lectura per a entendre la situació del valencià, el seu llibre Entre Calimero i Superman. Una política lingüística per al català, El Tangram, Barcelona, 2012.

31 Tradicionalment, la producció cultural del moviment valencianista ha tingut un tractament mediàtic molt limitat en els mitjans de comunicació d’àmbit estatal i fou pràcticament inexistent durant tots els anys d’existència de la RTVV, especialment des de l’arribada del PP el 1995.

32 Sobre les congitacions internes dels socialistes al voltant de la seua identitat en relació al valencianisme, veure del periodista Enric Orts el reportatge publicat en el setmanari El Punt el diumenge 27 de juliol de 2008, PSPV, per què?.

33 “El valencianismo político no es patrimonio del Partido Popular. Ha llegado el momento de iniciar una nueva etapa en la que lo sustancial sea nuestra identidad como socialistas y valencianos”, punt 319 de la Ponència Marc del XIé Congrés del PSPV-PSOE.

34 Punts 109 i 110 de la Ponència Marc del XIé congrés del PSPV-PSOE.

33 Ximo Puig (2009), Més país (Guanyar el paradigma), dins de País Valencià, Segle XXI. Noves reflexions crítiques, Quaderns d’Orientació Valencianista, Valencians pel Canvi-Publicacions Universitat de València.

35 Veure, Francesc Viadel, Valencianisme, l’aportació positiva, Universitat de València, València, 2012.

36 Les principals tesis d’aquest moviment, crític amb el fusterianisme i parcialment integrador pel que fa a alguns aspectes del blaverisme, es poden trobar al llibre dels sociòlegs Eduard Mira i Damià Mollà 1986 De impura natione (Tres i Quatre, València, 1986). També és recomanable per aprofundir en el tema llegir dels autors Vicent Franch, Agustí Colomer, Rafael Company i Miquel Nadal (1988), Document 88 (Tres i Quatre, València, 1988). Una part dels autors que havien promogut l’anomenada tercera via acabarien situats en àmbits d’influència del PP.

37 Veure, Francesc Viadel, Valencianisme, l’aportació positiva, Universitat de València, 2012.

38 González Pons, en diversos càrrecs durant els mandats de Camps serà sovint l’encarregat de difondre aquests tipus de missatges contra Catalunya on sovint apareixen els socialistes valencians com a col·laboradors necessaris del nacionalisme català.

Bibliografia

ALCARAZ, MANUEL, De l’èxit a la crisi. Pamflet sobre política valenciana, Universitat de València, València, 2009.
ARCHILÉS CARDONA, FERRAN, Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, Afers, Catarroja-Barcelona, 2012.
ARACIL, LLUÍS, Papers de sociolingüística, Ed. La Magrana, Barcelona, 1982.
- , Dir la realitat, Ed. Països Catalans, Barcelona, 1983
BELTRÁN CATALÀ, ADOLF, Un país possible (Identitat valenciana i modernització), Ed. L’Eixam, València, 1994.
BELLO, VICENT, La pesta blava, Ed. Tres i Quatre, València, 1988.
BODOQUE, ANSELM, La política lingüística dels governs valencians (1983-2008), Universitat de València, València, 2009.
BORRÀS, JOAN RAMON, Les normes de l’Acadèmia. Anàlisi d’una aberració, Ed. Tres i Quatre, València, 1982.
BURGUERA, FRANCESC DE PAULA, És més senzill encara: digueu-li Espanya, Ed. Tres i Quatre, València, 1991.
CLIMENT, ELISEU T. El País Valenciano, un llibre maleït dins el col·leccionable d’El Temps, Josep Pla/Joan Fuster, Edicions del País Valencià, València, 1997.
CORTÉS, SANTI, València sota el règim franquista (1939-1951), Biblioteca Sanchis Guarner, Ed Institut de Filologia Valenciana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, València-Barcelona, 1995.
COLOMER, A; COMPANY. R; FRANCH I FERRER V., i NADAL, M., Document 88, Ed. Tres i Quatre, València, 1988.
CUCÓ, ALFONS, Papers públics, Ed. Fernando Torres-editor, València, 1983.
- , El valencianisme polític 1874-1939, Ed. Afers, Catarroja-València, 1999.
- , Roig i blau. La transició democràtica valenciana. Ed Tàndem, València, 2000.
- , País i estat: La qüestió valenciana, Tres i quatre, València, 1989.
DIVERSOS AUTORS, L’Espill, núm. 24, Especial Anticatalanisme i catalanofòbia. Ed. Universitat de València i Ed. Tres i Quatre, València, 2006.
DIVERSOS AUTORS, País Valencià segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques. Edició a cura d’Antoni Furió, Gustau Muñoz i Pau Viciano, Quaderns d’Orientació Valencianista, Universitat de València, València, València, 2009.
FERRER I GIRONÉS, Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història, Edicions 62, Barcelona, 2000.
FERRÉ TRILL, XAVIER, Abans i després de “Nosaltres els valencians”, Moviment polític de construcció nacional als anys seixanta, Curial, 2001.
FLOR, VICENT, Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, Afers, Catarroja-Barcelona, 2011.
GASCÓ ESCUDERO, PATRICIA, UCD-VALENCIA. Estrategias y grupos de poder político, Universitat de València, València, 2009.
HERNÁNDEZ I MARTÍ, GIL MANUEL, Falles i franquisme a València, Editorial Afers, Catarroja-València, 1996.
MARQUÉS, JOSEP-VICENT, País perplex, Ed. Tres i Quatre, València, 2000.
MILLÁN, FERNANDO, Del PSOE al PSPV. Anatomía de una escisión, Ed. Victor Orenga, València, 1991.
MOLLÀ, TONI, La utopia necessària (Nacionalisme i societat civil), Ed. Bromera, València, 1994.
MOLLÀ, DAMIÀ, i MIRA, EDUARD, De impura natione, Ed. Tres i Quatre, València, 1986.
MORENO LUZÓN, JAVIER (ed.), Construir España. Nacionalismo español y procesos de nacionalización. Centro de estudios políticos y constitucionales, Madrid, 2007.
MUÑOZ, GUSTAU, Els reaccionaris valencians. La tradició amagada, Afers, Catarroja, 2010.
- , Herència d’una època, Ed. Tàndem, València, 2006.
NINYOLES, RAFAEL, Idioma i prejudici, Ed. Moll, tercera edició, Mallorca, 1982
- , Conflicte lingüístic valencià, Ed. Tres i Quatre, València, 2002.
- , Mare Espanya. Aproximació al nacionalisme espanyol. Ed. Tàndem, València, 1979
PÉREZ MORAGÓN, FRANCESC, Joan Fuster, el contemporani capital, Germania, Alzira, 1994.
- , Contra l’Himno Regional, Ed. Tres i Quatre, València, 1981.
- , L’Acadèmia de Cultura Valenciana. Història d’una aberració, Ed. Tres i Quatre, València, 1982.
- Himnes i paraules. Memòria de la Transició valenciana, Afers, 2010.
PÉREZ DOMINGO, LUIS, (2009), 50 años de carlismo en Valencia. Circulo Aparisi Guijarro (1959-2009), Publicaciones del Circulo Aparisi Guijarro, València, 2009.
PRADILLA, MIQUEL ÀNGEL, La política lingüística contemporània al País Valencià, dins de Treballs de Sociolingüística Catalana, Tres i Quatre, València, 2002.
RAMOS, VICENTE, Pancatalanismo entre valencianos, Ed. Quiles, València, 1978.
- , De Albiñana a Monsonís (Agonía del pueblo valenciano), Ed Novecientos, SA, València, 1981.
REIG, RAMIR; BELTRÁN, ADOLF; CORTÉS, JOSEPA; FERRANDO, ANTONI; HERNÁNDEZ, GIL MANUEL; MARTÍ, MANUEL, i FRANCESC MIRA, JOAN, La transició al País Valencià, L’Avenç núm. 214, 1997.
SANCHIS LLÀCER, VICENT, Valencians, encara: cinquanta anys després de Joan Fuster, Proa, Barcelona, 2012.
SANZ, BENITO, Los socialistas en el País Valenciano (1939-1978), Edicions Alfons el Magnànim, Diputació de València, València, 1988.
- , Sociologia y política del socialismo valenciano, 1939-1989, Edicions Alfons el Magnànim, Diputació de València, València, 1990.
SANZ, BENITO i NADAL, MIQUEL, Tradició i modernitat en el valencianisme, Ed. Tres i Quatre, València, 1996.
SANZ, BENITO, i ROMEU, FRANCESC, Memòria històrica de la transición y la democracia valenciana, Fundació Jaume Vera i Universitat de València, València, 2006.
SANZ, BENITO, i FELIP I SARDÀ, JOSEP MARIA, La construcción de la Comunidad Valenciana, 1962-1982, Edicions Alfons el Magnànim, Diputació de València, València, 2006.
SOLVES, JOSEP, El pensament nacionalista valencià. Denes, Paiporta, 2003.
- , Pensament social i qüestió nacional al País Valencià, dins de La societat valenciana: estructura social i institucional. Coordinat per Rafael Lluís Ninyoles, Bromera, Alzira, 2000.
TAIBO, CARLOS (DIR), Nacionalismo español. Esencias, memoria e instituciones. Catarata, Madrid, 2007.
VICIANO, PAU, De Llorente a Marx. Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster, Publicacions de la Universitat de València, València, 2012.
VIADEL, FRANCESC, No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme, Universitat de València, València, 2009.
- , Valencianisme, l’aportació positiva (1962-2012), Universitat de València, València, 2009.
- , La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant el nacionalisme espanyol, Universitat de València, València, 2015.
XAMBÓ, RAFAEL, Dies de premsa. La comunicació al País Valencià des de la Transició Política, Ed. L’eixam, Tavernes Blanques-València, 1995.
- , Comunicació, política i societat. El cas valencià. Ed. Tres i Quatre, València, 2001.

València, 19 de febrero de 2015

La Transició a debat. I Congrés Nacional d’Història. Facultat Geografia i Història de la Universitat de València/Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPEC).València, 18, 19 i 20 de febrero de 2015.

academia

+ Info:

El regionalisme anticatalanista i la construcció de la identitat valenciana autonòmica. Vicent Flor

La instrumentalització mediàtica de la identitat valenciana: el discurs anticatalanista de Las Provincias (1978-1999). Vicent Flor

El discurs diferenciacionista valencià: la Generalitat Valenciana i el regionalisme banal. Vicent Flor

L’anticatalanisme al País Valencià: Identitat i reproducció social del discurs del “blaverisme”. Vicent Flor

Al voltant de ’Noves glòries a Espanya’: un debat sobre la naturalesa del blaverisme. Miquel Rosselló / Jordi Muñoz / Vicent Flor / Helena Sabaté / Oriol Rodríguez / Toni Cucarella / Miquel Rosselló / Salvador Cardús i Ros / Jorge Navarro Cañada / Pau Viciano

Vicent Flor: "L’anticatalanisme i el centralisme són dues cares de la mateixa moneda. Òbviament, el catalanisme lluita contra el centralisme espanyol." "El blaverisme és un espanyolisme regionalista. I aquesta ideologia ha tingut molt a veure en aconseguir que els valencians estiguem en la immensa majoria d’indicadors socioeconòmics per davall de la mitjana d’un estat amb uns resultats bastant negatius respecte de l’Europa occidental ... contrari, per tant, al dret de decidir dels cinc milions de valencians" 9/11/2015


A la mateixa secció:


República Catalana: Derrota sin rendición y crisis estratégica


Albano-Dante: “Votar al PSC és votar a favor de la violència policial”


Espanya federal? Parlem-ne!: Els valencians i la Primera República «espanyola»


Las pruebas de las amenazas


República Catalana: Ja són 120 els penalistes espanyols que condemnen l’empresonament dels consellers


República Catalana: Marta Rovira ha revelado que "El gobierno español nos amenazó con muertos en la calle"


Al País Valencià ser espanyol ix car


La manifestació del 18N o com resoldre les contradiccions


Pérez Royo: "Son presos políticos, y no por sus ideas, sino por las de la jueza"


El poder (o no) del Parlament de les Illes

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com