contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimarts 10 d’octubre de 2017 | Manuel
Crida de la IV Internacional per Catalunya. Donem suport a la lluita del poble català.

Buró Executiu de la Quarta Internacional

en castellano abajo

Després de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya i el triomf del Sí a favor de la independència de Catalunya malgrat les grans dificultats legals, judicials i policials imposades pel govern del Partit Popular, s’ha succeït l’èxit de la vaga general promoguda per l’esquerra sindical (sobretot seguida en l’Administració, el transport i en zones rurals) i l’atur nacional (amb lockouts en petites i mitjanes empreses en protesta per la repressió) realitzat per altres capes de la població el dia 3 de octubre. El primer resultat és una victòria del moviment popular i una derrota del govern de Rajoy que no va poder impedir aquestes dues grans expressions del moviment.

S’ha iniciat una rebel·lió amb suport social massiu en el si de la mateixa Unió Europea. Això reforça les possibilitats de caminar cap a la República catalana, objectiu que requerirà de majors graus d’autoorganització popular i la realització d’un procés constituent capaços de frenar la contrarevolució que anuncià el discurs del Rei d’Espanya Felipe VI la nit del 3 d’octubre .

Victòria política del referèndum, enquistament repressiu de l’Estat

L’admirable determinació d’un segment molt gran de la població catalana, que va aconseguir resistir pacíficament, va conduir a l’estratègia del règim del 78 a una important derrota política a Catalunya als ulls de la resta del món. Ha estat un cop, no només per al Partit Popular (PP) de Rajoy, sinó per a l’estabilitat de la monarquia espanyola i de les seues principals agents resultant de la reforma del franquisme que va ser l’anomenada transició. L’estructura del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), el dretà partit Ciutadans (Cs), l’aparell militar, repressiu i mediàtic de l’Estat, així com els poders fàctics del gran capital, constitueixen un bloc de poder que no és reformable.

El monarca Felip VI, com a Cap de l’Estat, i Rajoy, el seu govern i el seu corrupte partit, amb el suport de PSOE i Cs i dels grans mitjans de comunicació han iniciat una campanya de calúmnies, mentides i desprestigi del moviment popular català. No cal menysprear aquesta circumstància ja que és un factor d’adoctrinament de les classes populars de l’Estat espanyol (i de la Unió Europea) per enfrontar-les amb el poble català i per subordinar-amb l’excusa de la "unitat de la nació espanyola". L’objectiu d’aquest bloc de poder és justificar als ulls de la ciutadania de l’Estat espanyol ia nivell internacional noves i majors mesures repressives que poden arribar a la detenció dels líders socials i polítics catalans, el tancament o emmordassament dels pocs mitjans de comunicació no sotmesos encara, la suspensió de les institucions catalanes i perllongar la presència de forces policials i militars controlades pel govern espanyol en territori català.

República catalana i procés constituent

S’ha iniciat una vacil·lant ruptura institucional que amb tota seguretat es radicalitzarà sota els cops repressius de l’Estat. És difícil preveure els ritmes i les fórmules que acabarà adoptant, però l’enfrontament és inevitable. Hi ha dos elements clau: esforçar-se per mantenir una estratègia els més no violenta possible, evitant les provocacions, per tal de no donar cap pretext a l’Estat espanyol per a desencadenar una repressió encara més dura i dividir el moviment, cosa per a la qual estan més que disposats a aprofitar la menor ocasió; i treballar per l’extensió de la resistència a la repressió tant cap al món del treball en la mateixa Catalunya com una aliança àmplia anti repressiva, democràtica i per les llibertats al conjunt de l’Estat espanyol i una solidaritat el més massiva possible a nivell internacional.

De la doble legitimitat a un conjuntural doble poder

Des dels dies 6 i 7 de setembre hi ha dos legitimitats i dos ordenaments jurídics oposats. El fossat entre tots dos no pot més que eixamplar-de manera irreversible. La manca de claredat, fermesa i decisió de gran part de les esquerres no pot més que donar ales a la contrarevolució i obstaculitzar el viratge cap a l’esquerra de l’ascens republicà que es viu a Catalunya. Les esquerres que es reclamen del socialisme i el moviment obrer tenen davant seu el deure, tant a Catalunya com a Espanya, d’assumir les seues responsabilitats. El repte a què s’enfronten és impulsar un procés que aprofundisca en la ruptura democràtica a tot l’Estat tenint en compte que la situació i els ritmes són diferents a Catalunya ia la resta de l’Estat espanyol. A Catalunya hauran de disputar la direcció política d’aquesta incipient revolució política, situant les qüestions socials, democràtiques, ambientals i emancipadores en el centre del debat constituent que va a obrir-se a les pròximes setmanes. Això mateix haurà de fer-ho, esperem que siga el més aviat possible, a la resta de l’Estat espanyol. També és deure de l’esquerra i del moviment obrer internacionals organitzar campanyes àmplies de suport al moviment català i denunciar la campanya lliurada en la seua contra per la classe dominant i els seus mitjans de comunicació.

Vaga general, autoorganització i desborde

En aquesta cruïlla és fonamental la activa participació com a actor principal de la classe treballadora per a assegurar un procés favorable als interessos populars. De la capacitat del moviment obrer d’actuar políticament en relació amb la resta de les classes socials per a resoldre una gran qüestió nacional, trencant amb el corporativisme i l’economicisme passiu, depèn la possibilitat d’impulsar la lluita de la classe treballadora amb una agenda pròpia i així aconseguir una nova hegemonia social anticapitalista. Caldrà treballar durament per a reduir a marxes forçades la distància entre el qie cal i el possible.

La mobilització de masses a la qual hem assistit el 3 d’octubre, amb la vaga general que ha paralitzat Catalunya està posant les bases d’una creixent irrupció del moviment obrer organitzat en el procés polític i de la generalització de dinàmiques d’autoorganització als barris (els Comitès de Defensa del Referèndum que ara semblen reconvertir-se en Comitès de Defensa de la República), les localitats i en alguns centres de treball. La base social del moviment es massifica, els partits nacionalistes, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, que fins al mes passat havien liderat en exclusiva el "procés independentista", presencien l’ascens de sectors més dinàmics, obrers i radicals.

La democràcia i el règim del 78 ja són incompatibles: cal obrir un segon front

La crisi en curs no és només una rebel·lió catalana, és a més una crisi d’Estat en la qual la, de moment, minoritària esquerra conseqüent (fonamentalment nostres companys d’Anticapitalistes i corrents significatives de l’esquerra sindical, els moviments socials, Podem i els partits del canvi, així com corrents nacionalistes d’esquerres), i la ultradreta han començat una carrera a contrarellotge per ocupar el carrer. És probable que a curt termini, a la resta de l’Estat espanyol, les forces més beneficiades per la crisi siguen les segones. D’aquí la urgència de que les esquerres emergents siguin capaços d’obrir un segon front que alleugisque la pressió repressiva sobre Catalunya prenent iniciatives contra la repressió i per la ruptura amb el règim del 78. La naturalesa del bloc de poder que ho controla obliga a un enfrontament amb ell per a defensar eficaçment les llibertats i un horitzó destituent / constituent.

Se planteja una bifurcació històrica entre el respecte de la legalitat i el respecte i l’aprofundiment de la democràcia. Les actitudes conciliadores i les apel·lacions abstractes al diàleg estan tenint escàs ressò real tant entre els actors polítics com en la ciutadania. Cal articular una acció conjunta de les esquerres i el moviment popular català per assolir els objectius democràtics i contra la repressió.

Unilateralitat i solidaritat, requisits indispensables per a la victòria

L’anomenada "unilateralitat" del referèndum català no és incompatible amb la recerca de solidaritats i sinergies amb forces democràtiques i populars del conjunt de l’Estat espanyol i a nivell internacional. En aquest sentit, és cada vegada més evident que l’autodeterminació a Catalunya serà ofegada sense ruptura(s) constituent(s) en el conjunt de l’Estat espanyol i que no hi ha canvi de règim possible a Espanya que no done una eixida democràtica i fraterna a les aspiracions catalanes.

Crear dos, tres, moltes Catalunyes

En ocasió d’aquest cinquanta aniversari de l’assassinat del Che Guevara, exemple de revolucionari amb visió internacionalista, és convenient prendre consciència que el temps per a trencar la dialèctica reaccionària que arrossega Europa i el món s’esgota i que afecta totes les regions del planeta. Colpisme institucional a Amèrica Llatina, populisme racista i islamòfob a Europa i Estats Units, gihadisme feixistitzant a l’Orient Mitjà ... amenacen el món sencer i recorden al caos geopolític d’èpoques anteriores.

Per això és fonamental donar suport al procés català en la mesura que és l’exemple de desobediència civil de masses més impressionant de les últimes dècades i constitueix un veritable laboratori per a les revolucions ciutadanes del segle XXI que podria contribuir a trencar l’espiral cap a la barbàrie en què ens té immersos la decadència del sistema capitalista mundial. En uns temps en què les classes treballadores i populars estan patint durs atacs per part dels capitalistes en tota la Unió Europea, amb profunds atacs contra els drets democràtics, la rebel·lió del poble de Catalunya és un signe d’esperança per recuperar l’esperança en una acció col·lectiva dels oprimits i explotados.

Es alguna cosa més que una simple anècdota històrica que la bandera independentista catalana s’inspire directament a la bandera dels revolucionaris cubans que a finals del segle XIX van derrotar a l’exèrcit colonial espanyol a l’illa, derrota que contribuiria decisivament a la ruïna de la primera restauració borbònica. Amb tota seguretat, la lluita en curs a Catalunya ha ferit molt greument la segona, i una victòria republicana permetria albirar un nou ascens del moviment popular i una actualització de l’horitzó anticapitalista i ecosocialista a Catalunya, l’estat espanyol i a tot Europa.

Solidaritat i mobilització

Fem una crida a totes les organitzacions obreres, populars i democràtiques a donar suport a la lluita a Catalunya, a denunciar la repressió de l’Estat espanyol, a pressionar els seus respectius estats perquè reconeguen l’acte de sobirania que està tenint lloc i reconeguen una eventual proclamació de la República catalana o la Declaració d’independència

Cap a la República catalana.

Per l’autoorganització popular i la realització d’un procés constituent democràtic

5 d’octubre de 2017

Buró Executiu de la Quarta Internacional


Llamamiento por Catalunya. Apoyemos la lucha del pueblo catalán

Tras la celebración del referéndum del pasado 1 de octubre en Catalunya y el triunfo del Sí a favor de la independencia de Catalunya pese a las grandes dificultades legales, judiciales y policiales impuestas por el gobierno del Partido Popular, se ha sucedido el éxito de la huelga general promovido por la izquierda sindical (sobre todo seguido en la Administración, el transporte y en zonas rurales) y el paro nacional (con lockouts en pequeñas y medianas empresas en protesta por la represión) realizado por otras capas de la población el día 3 de octubre. El primer resultado es una victoria del movimiento popular y una derrota del gobierno de Rajoy que no pudo impedir estas dos grandes expresiones del movimiento.

Se ha iniciado una rebelión con apoyo social masivo en el seno de la misma Unión Europea. Ello refuerza las posibilidades de caminar hacia la República catalana, objetivo que requerirá de mayores grados de auto-organización popular y la realización de un proceso constituyente capaces de frenar la contrarrevolución que anuncia el discurso del Rey de España Felipe VI la noche del 3 de octubre.

Victoria política del referéndum, enquistamiento represivo del Estado

La admirable determinación de un segmento muy grande de la población catalana, que consiguió resistir pacíficamente, condujo a la estrategia del régimen del 78 a una importante derrota política en Catalunya a los ojos del resto del mundo. Ha sido un golpe, no sólo para el Partido Popular (PP) de Rajoy, sino para la estabilidad de la monarquía española y de sus principales agentes resultante de la reforma del franquismo que fue la llamada transición. La estructura del Partido Socialista Obrero Español (PSOE), el derechista partido Ciudadanos (Cs), el aparato militar, represivo y mediático del Estado, así como los poderes fácticos del gran capital, constituyen un bloque de poder que no es reformable.

El monarca Felipe VI en tanto que Jefe del Estado y Rajoy, su gobierno y su corrupto partido, con el apoyo de PSOE y Cs y de los grandes medios de comunicación han iniciado una campaña de calumnias, mentiras y desprestigio del movimiento popular catalán. No hay que despreciar esta circunstancia pues es un factor de adoctrinamiento de las clases populares del Estado español (y de la Unión Europea) para enfrentarlas con el pueblo catalán y para subordinarlas con la excusa de la “unidad de la nación española”. El objetivo de ese bloque de poder es justificar a los ojos de la ciudadanía del Estado español y a nivel internacional nuevas y mayores medidas represivas que pueden llegar a la detención de los líderes sociales y políticos catalanes, el cierre o amordazamiento de los pocos medios de comunicación no sometidos todavía, la suspensión de las instituciones catalanas y prolongar la presencia de fuerzas policiales y militares controladas por el gobierno español en territorio catalán.

República catalana y proceso constituyente

Se ha iniciado una titubeante ruptura institucional que con toda seguridad va a radicalizarse bajo los golpes represivos del Estado. Es difícil prever los ritmos y las fórmulas que acabará adoptando, pero el enfrentamiento es inevitable. Hay dos elementos clave: esforzarse por mantener una estrategia los más no violenta posible, evitando las provocaciones, con el fin de no dar ningún pretexto al Estado español para desencadenar una represión todavía más dura y dividir el movimiento, algo para lo cual están más que dispuestos a aprovechar la menor ocasión; y trabajar por la extensión de la resistencia a la represión tanto hacia el mundo del trabajo en la propia Catalunya como una alianza amplia anti represiva, democrática y por las libertades en el conjunto del Estado español y una solidaridad lo más masiva posible a nivel internacional.

De la doble legitimidad a un coyuntural doble poder

Desde los días 6 y 7 de septiembre existen dos legitimidades y dos ordenamientos jurídicos opuestos. El foso entre ambos no puede más que ensancharse de modo irreversible. La falta de claridad, firmeza y decisión de gran parte de las izquierdas no puede más que dar alas a la contrarrevolución y obstaculizar el viraje hacia la izquierda del ascenso republicano que se vive en Catalunya. Las izquierdas que se reclaman del socialismo y el movimiento obrero tienen ante sí el deber, tanto en Catalunya como en España, de asumir sus responsabilidades. El reto al que se enfrentan es impulsar un proceso que profundice en la ruptura democrática en todo el Estado teniendo en cuenta que la situación y los ritmos son diferentes en Catalunya y en el resto del Estado español. En Catalunya deberán disputar la dirección política de esta incipiente revolución política, situando las cuestiones sociales, democráticas, ambientales y emancipatorias en el centro del debate constituyente que va a abrirse en las próximas semanas. Eso mismo tendrá que hacerlo, esperemos que sea lo antes posible, en el resto del Estado español. También es deber de la izquierda y el movimiento obrero internacionales organizar campañas amplias de apoyo al movimiento catalán y denunciar la campaña librada en su contra por la clase dominante y sus medios de comunicación.

Huelga general, auto-organización y desborde

En esta encrucijada es fundamental la activa participación como actor principal de la clase trabajadora para asegurar un proceso favorable a los intereses populares. De la capacidad del movimiento obrero de actuar políticamente en relación con el resto de las clases sociales para resolver una gran cuestión nacional, rompiendo con el corporativismo y el economicismo pasivo, depende la posibilidad de impulsar la lucha de la clase trabajadora con una agenda propia y así lograr una nueva hegemonía social anticapitalista. Habrá que trabajar duramente por reducir a marchas forzadas la distancia entre lo necesario y lo posible.

La movilización de masas a la que hemos asistido el 3 de octubre, con la huelga general que ha paralizado Catalunya está sentando las bases de una creciente irrupción del movimiento obrero organizado en el proceso político y de la generalización de dinámicas de auto-organización en los barrios (los Comités de Defensa del Referéndum que ahora parecen reconvertirse en Comités de Defensa de la República), las localidades y en algunos centros de trabajo. La base social del movimiento se masifica, los partidos nacionalistas, la Asamblea Nacional Catalana y Omnium Cultural, que hasta el mes pasado habían liderado en exclusiva el “proceso independentista”, presencian el ascenso de sectores más dinámicos, obreros y radicales.

La democracia y el régimen del 78 ya son incompatibles: hay que abrir un segundo frente

La crisis en curso no es sólo una rebelión catalana, es además una crisis de Estado en la que la, por el momento minoritaria izquierda consecuente (fundamentalmente nuestros compañeros de Anticapitalistas y corrientes significativas de la izquierda sindical, los movimientos sociales, Podemos y los partidos del cambio, así como corrientes nacionalistas de izquierdas), y la ultraderecha han empezado una carrera a contrarreloj por ocupar la calle. Es probable que a corto plazo, en el resto del Estado español, las fuerzas más beneficiadas por la crisis sean las segundas. De ahí la urgencia de que las izquierdas emergentes sean capaces de abrir un segundo frente que alivie la presión represiva sobre Catalunya tomando iniciativas contra la represión y por la ruptura con el régimen del 78. La naturaleza del bloque de poder que lo controla obliga a un enfrentamiento con él para defender eficazmente las libertades y un horizonte destituyente/constituyente.

Se plantea una bifurcación histórica entre respeto de la legalidad y respeto y profundización de la democracia. Las actitudes conciliadoras y las apelaciones abstractas al diálogo están teniendo escaso eco real tanto entre los actores políticos como en la ciudadanía. Es necesario articular una acción conjunta de las izquierdas y el movimiento popular catalán para lograr los objetivos democráticos y para la represión.

Unilateralidad y solidaridad, requisitos indispensables para la victoria

La llamada “unilateralidad” del referéndum catalán no es incompatible con la búsqueda de solidaridades y sinergias con fuerzas democráticas y populares del conjunto del Estado español y a nivel internacional. En este sentido, es cada vez más evidente que la autodeterminación en Catalunya será ahogada sin ruptura(s) constituyente(s) en el conjunto del Estado español y que no hay cambio de régimen posible en España que no dé una salida democrática y fraterna a las aspiraciones catalanas.

Crear dos, tres, muchas Catalunyas

Con ocasión de este cincuenta aniversario del asesinato del Ché Guevara, ejemplo de revolucionario con visión internacionalista, es conveniente tomar conciencia de que el tiempo para romper la dialéctica reaccionaria que arrastra a Europa y al mundo se agota y que afecta a todas las regiones del planeta. Golpismo institucional en América Latina, populismo racista e islamófobo en Europa y Estados Unidos, yihadismo fascistizante en Oriente Medio… amenazan al mundo entero y recuerdan al caos geopolítico de épocas anteriores.

Por ello es fundamental apoyar el proceso catalán en la medida en que es el ejemplo de desobediencia civil de masas más impresionante de las últimas décadas y constituye un verdadero laboratorio para las revoluciones ciudadanas del siglo XXI que podría contribuir a romper la espiral hacia la barbarie en la que nos tiene inmersos la decadencia del sistema capitalista mundial. En unos tiempos en los que las clases trabajadoras y populares están sufriendo duros ataques por parte de los capitalistas en toda la Unión Europea, con profundos ataques contra los derechos democráticos, la rebelión del pueblo de Catalunya es un signo de esperanza para recuperar la esperanza en una acción colectiva de los oprimidos y explotados.

Es algo más que una mera anécdota histórica que la bandera independentista catalana se inspire directamente en la bandera de los revolucionarios cubanos que a finales del siglo XIX derrotaron al ejército colonial español en la isla, derrota que contribuiría decisivamente a la ruina de la primera restauración borbónica. Con toda seguridad, la lucha en curso en Catalunya ha herido muy gravemente a la segunda y una victoria republicana permitiría vislumbrar un nuevo ascenso del movimiento popular y una actualización del horizonte anticapitalista y ecosocialista en Catalunya, España y toda Europa.

Solidaridad y movilización

Llamamos a todas las organizaciones obreras, populares y democráticas a apoyar la lucha en Catalunya, a denunciar la represión del Estado español, a presionar a sus respectivos Estados para que reconozcan el acto de soberanía que está teniendo lugar y reconozcan una eventual proclamación de la República catalana o Declaración de independencia

Hacia la República catalana.

Por la auto-organización popular y la realización de un proceso constituyente democrático

Buró Ejecutivo de la Cuarta Internacional
5 de octubre de 2017

+ Info:

Intelectuais portugueses criticam “repressão” espanhola na Catalunha


A la mateixa secció:


Per un procés constituent popular a Catalunya


Va de democràcia: Activistes valencians promouen un manifest en defensa del referèndum català


Declaración de la IV Internacional sobre los acontecimientos en curso en Catalunya


Desobeïm el Règim, construïm República. Des d’Anticapitalistes demanem el vot pel Sí en el referèndum de l’1 d’octubre.


Comunicado de Anticapitalistas en defensa del referendum en Catalunya


Davant l’anunci de data i pregunta del referèndum


Marroc: solidaritat amb la mobilització popular del Rif


Solidaritat amb la vaga de fam dels i les palestines a les presons israelianes.


Macron president, l’ofensiva capitalista s’intensificarà. Construïm la resistència! Declaració de Philippe Poutou.


Manifest / Convocatòria Primera assemblea per un agrupament per a l’Assemblea Ciutadana de Podem País Valencià, Alcoi, 26 de febrer de 2017

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com