contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dilluns 9 de març de 2015 |
En memòria de Vitòria (març 1976): sobre l’auto-organització al moviment obrer durant 1975-76.

Enrique Leyva, Ivan Miró, Xavier Urbano.

Extret de: Enrique Leyva, Ivan Miró, Xavier Urbano. De la protesta al contrapoder. Nous protagonismes socials en la Barcelona metropolitana, VIRUS editorial, 2007, pags 32-40

L’increment de les experiències autònomes d’organització obrera fou la resposta a la contenció exercida per les estructures sindicals i partidistes implicades en la gestió de la Transició. Les lluites autònomes no eren mera manifestació d’obrerisme salvatge i descontrolat sense cap vincle orgànic o ideològic amb l’anomenat nou moviment obrer, no eren un «altre moviment obrer». Al contrari, eren conseqüència d’una dècada de moviment obrer autoorganitzat i autònom.

La gestació del moviment obrer autònom

Una peculiaridad propia de esta huelga [la vaga de Roca] es que la mayoría de los trabajadores, por lo visto, son partidarios de una «auto-organizacion» —palabra que ellos usan— más de tipo libertario que de tipo socialista, aunque no pocos están también contra las centrales sindicales incluida la misma CNT. Otra característica de esta huelga es que se produce en una de las cinco mayores empresas radicadas en Catalunya, y no la llevan a cabo por pedir más dinero, sino para defender la elección de representantes directos de los trabajadores, aparte de la readmisión de 42 despedidos.
Cambio 16, núm. 269, febrer 1977

El MA [Moviment Assembleari] tiene la ventaja, sobre las centrales y partidos, de partir de una reclamación de que es la clase la que debe tener capacidad de su propio destino, mientras que la otra posición considera que no va a decidir jamás; nos considera como menores de edad.
Treballador madrileny, entrevistat per Teoría y Práctica, desembre 1977

El que no haya aprendido la lección de Vitoria, él verá lo que hace [...] De una vez por todas vamos a hacer un país grande económica y socialmente. Y no lo haremos con comportamientos irresponsables. Eso es lo que el país necesita, lo que el país exige, y es lo que vamos a tener, por las buenas o por las malas.
Manuel Fraga, 3 de març de 1976

L’últim trimestre de l’any 1975 era d’expectativa. Es mastegava la imminència de l’Acció Democràtica Nacional anunciada pel PCE, via d’insurrecció obrera-popular per a la sortida rupturista i pacífica de la dictadura. Canalitzada aquesta proposta a través de l’òrgan unitari d’oposició més actiu, la Junta Democràtica, s’entenia com l’acció de mobilització general que culminaria l’espiral de mobilitzacions gestades als barris, fàbriques, universitats. Peça fonamental de l’estratègia era la unitat de l’oposició democràtica a escala de les organitzacions i partits, i el recolzament dels elements més moderats del bloc dominant capitalista.

Objectiu: l’aïllament de l’anomenat «búnquer», considerat el genuí representant d’un règim franquista irreformable. Milers de treballadors s’enfrontaven amb la renovació dels convenis en un situació difícil. La inflació, que l’estat havia contingut fins aleshores de manera artificiosa, començava a desbordar la política econòmica del règim i a palesar la feblesa del model de desenvolupament amb què el franquisme havia encantat les classes mitjanes i el capital internacional. La primera víctima de les apujades de preus foren els treballadors, que veieren minvar la capacitat adquisitiva per la congelació salarial imposada per decret.

Així, el 17 de novembre de 1975 el règim promulgà les que serien les darreres mesures conjunturals per fer front a la crisi inflacionista: mentre s’aprovaven apujades en els preus de l’energia, es decretava una congelació salarial que suposaria una caiguda neta de salaris en pocs mesos. A partir d’aleshores s’iniciaren vagues i lluites sectorials a gairebé tot el territori: metall, banca, assegurances, telefonia, sector automobilístic, quedaren paralitzats per vagues obreres o per tancaments patronals. Semblava l’espurna que tothom esperava per a l’Acció Democràtica Nacional. Tanmateix, el mes de gener, un dels més combatius que es recorden, no portà l’anunci de la famosa mobilització general.

Ben al contrari, les plataformes reivindicatives acabaren sent negociades a la baixa i el balanç a finals de mes fou clarament pobre. Què havia passat?

Passava que el suposat búnquer que sostenia el règim no era tal; era més aviat una plataforma d’interessos polítics i econòmics més o menys àmplia que havia surat a recer del règim franquista i que estava disposada a assumir el risc d’extreure beneficis de les seves raneres. Però no només: la cronologia dels fets i l’actitud observada en els actors individuals de l’oposició van permetre que aquesta plataforma confiés en la capacitat del règim de metabolitzar els reptes institucionals i econòmics que plantejava la mort del tirà. Els esdeveniments denotaren que la caracterització del franquisme feta per la direcció del PCE era falaç. Perquè l’error d’anàlisi es revelés amb tot el dramatisme, va caldre que es produís l’únic i veritable fet que, des de l’interior, va actuar com a detonant de la reformulació institucional i els realineaments en el si de les minories governants: la mort natural del tirà. És a partir d’aleshores quan el PCE s’adona que res es mou, «només» la societat.

Que el bloc dominant capitalista, que el PCE esperava que s’alinearia sota les banderes de la ruptura democràtica, es manté monolític rere la promesa de reforma gradual del règim. Que les seves consignes no produeixen l’extensió de la vaga general.

Ni desgast polític o social, ni cansament institucional, ni deriva ideològica: pura necessitat de modernització política que actualitzés la matriu del model de desenvolupament, que actués com a marc propici per endegar la reestructuració econòmica que urgia la recuperació de la taxa de benefici empresarial. Aquesta era l’aspiració dels qui controlaven les regnes de les institucions franquistes. En un nou context econòmic internacional, i davant d’un actor social intern com era el moviment obrer, cada cop menys disposat a assumir les conseqüències de la crisi, la vetusta estructura institucional franquista es feia clarament inadequada. La proposta rupturista del PCE mai aportà a les classes dominants autòctones la serenitat —el control en definitiva— que encara oferia la reforma endògena del règim. La ruptura hauria suposat tenir de companys de files, i en peu d’igualtat, no només el PCE, sinó l’indisciplinat moviment obrer auto nomitzat; i hauria suposat una taula rasa a partir de la qual dissenyar el pacte social en un context de crisi, això és, havent de negociar les engrunes de la riquesa social amb un moviment obrer enfortit i organitzat, i una classe empresarial arraconada en les produccions obsoletes i poc competitives que havia emparat el franquisme. En canvi, la reforma continuista oferia un procés amb un tempo controlat i adequat a la reproducció del sistema de domini, un paper preponderant en la selecció i cooptació dels nous lideratges —p.e., finançament de mitjans de comunicació, de campanyes electorals, etc.—; i oferia a més un interstici o transició, durant el qual es tractava de neutralitzar el moviment popular i d’afrontar la negociació del pacte social en altres condicions que no les que plantejava la ruptura.

Durant el mes de gener de 1976, el PCE s’adonà de l’error i reaccionà amb un moviment tàctic —o bé estratègic vist el seu tarannà posterior: decideix abandonar la mobilització general cap a l’Acció Democràtica Nacional i substituir-la per una sumària «demostració que controlen tant la mobilització com la desmobilització de classe» /9. Una claudicació en tota regla: la il·lusió voluntarista com a estratègia política quedà enterrada amb un tacticisme buit que acceptava plenament l’estructura legal i institucional franquista, que feia manifestació de rèdits polítics per tal de comptar com a actor sistèmic en el nou escenari. Les conseqüències més immediates del gir es feren notar: les comissions obreres i els enllaços sindicals es llençaren a negociar a la baixa la finalització de vagues i mobilitzacions. Quan el mateix moviment se sentia fort i esperava l’acció mobilitzadora a escala estatal, els minsos resultats de les negociacions van caure com una martellada.

El canvi fou tan radical que no possibilità gaires càbales: la desmobilització s’havia produït a causa d’interessos polítics conjuminats a l’esquena del mateix moviment, en pactes on no van prevaldre els interessos del moviment sinó els dels partits. Uns ho acceptaren abaixant el cap: eren la carn morta del desencantament; d’altres no s’ho empassaren. Entre els moviments de base més desenvolupats, entre els col·lectius i sectors més radicalitzats políticament, es denuncià la manipulació del moviment, i es va fer la proposta de mantenir les vagues i fins i tot de radicalitzar-les. Així, i mentre partits i incipients sindicats liquidaven de manera progressiva vagues a Madrid o al Baix Llobregat, irromperen aturades generalitzades a Gasteiz al metall, a Barcelona a la construcció, a Roca i a Motor Ibérica, Michelin a Valladolid, Hunosa a Astúries i el sector públic de l’ensenyament al conjunt de l’Estat. No era un «nou moviment obrer», no era tampoc allò que la nostra experiència ha hagut de fer emergir com a «altre moviment obrer», no era res d’això i no era res de nou: era el mateix moviment amb els mateixos alineaments de mesos abans. Eren les seves formes més autoorganitzades, les expressions pràctiques amb més confiança en la pròpia capacitat de valorar el moment polític i social, d’articular-se en peu d’igualtat amb altres lluites d’arreu de l’Estat, però el mateix moviment en definitiva. Una cosa havia canviat: havia cristal·litzat un menyspreu incontenible cap a les mesquineses de la mediació política, a les quals havia estat tan permeable el moviment.

Els mediadors pretenien arraconar la força autoinstituent del moviment obrer reduintla a mera lluita reivindicativa. Fent gala de la rabiosa ortodòxia del nou convers, el PCE actuà amb el catecisme de la flamant liquidació del leninisme i va fer justament el contrari del que aconsellava el revolucionari rus: el partit es convertia en instrument de liquidació de les aspiracions de canvi polític en la classe obrera i la relegava a la toixa millora econòmica de la seva condició subordinada. Així, juntament amb la progressiva neutralització de les vagues engegades durant el mes de gener, durant febrer els mediadors toleraren alguns conflictes amb la condició que quedessin relegats a l’àmbit d’empresa o sector i es limitessin a la reivindicació salarial. Per contra, els focus de conflictivitat autònoma es multiplicaven, plantejaven generalitzar i radicalitzar el conflicte, articular-lo amb la resta de mobilitzacions assembleàries, fer trontollar l’estructura institucional franquista.

Els actors de la minorització sabien bé quin era el joc, amb quines fitxes comptaven i com havien de moure-les. A finals de gener els mediadors intueixen el que s’estaven coent, i preparen les respectives posicions i discursos per a l’escenari que s’inaugurava.

Pretenien establir la nova matriu de la representació: proposar-se com a imprescindibles per gestionar el conflicte, oferir un moviment dòcil, ingènuament reivindicatiu en una tessitura política que no admetia candideses. Sartorius, quan encara era secretari general de CCOO, sintetitza magistralment la veu de les mediacions:

La oleada de huelgas y conflictos laborales están evidenciando la necesidad de unos interlocutores válidos y conocidos, al mismo tiempo que muestran una pretensión única de que se derogue el decreto de congelación salarial que perjudica a los trabajadores.
Teoría y Práctica, 1976

Tanmateix, la gestió minoritzada del conflicte pels suposats portaveus hagué d’afrontar el seu personal dilema: els fets de Vitòria /10, que suposaren un abans i un després en l’ordit de la Transició. A partir d’aquell moviment d’assemblees obreres, i de la seva gestió repressiva, els diversos actors i protagonistes del procés hagueren de resituar-se urgentment en l’arena per tal de no perdre tirada. A escassos dos mesos de la mort del tirà, el primer gir estratègic de l’anomenada oposició democràtica obligava a optar; i l’opció era significant absolut de la fundació ontològica de l’estat-democràcia espanyol.

Es tractava de fundar l’estat-democràcia sobre les bases del poder constituït heretat del franquisme, o sobre les del poder constituent, gestat als seus intersticis: la minorització de Vitòria —de les seves assemblees de fàbrica i els seus treballadors assassinats— representà la fita a partir de la qual els opositors autoproclamats optaren per deixar enrere la societat com a nucli d’autoinstitució, i llanguir a la calidesa i previsibilitat de la reforma gradual de l’estructura institucional franquista.

A partir de febrer de 1976, i fins el dia 12 de novembre del mateix any, es van representar els tres actes de l’òpera bufa. Els protagonistes: els partits polítics, els sindicats i la institucionalitat franquista. Acomiadats els extres socials, la representació havia de ser breu i limitar-se a una ària, un interludi o entreacte i un brindis al sol final entre els protagonistes. A partir de finals de març de 1976, i vistes les conseqüències que arrossegà el procés de Vitòria, els mediadors de l’oposició es llençaren conjuntament a desactivar el moviment social per tots els mitjans a l’abast, fins i tot a costa de la immediatesa de la seva mateixa legitimitat. Si bé persistien les causes que havien mobilitzat la societat durant el primer trimestre de l’any, la conflictivitat laboral anà decreixent. Per justificar la desactivació, els gestors oferiren un nou producte mediàtic prêt a porter, mistificació absolutament recurrent des d’aleshores: l’amenaça de l’«otoño caliente».

Burda banalització de les experiències autònomes italianes, el «otoño caliente» no va ser més que una reverberació conceptual, un buit recurs lingüístic per anomenar les misèries de la política domesticada. Durant aquest entreacte forçat pels gestors de la minorització van produir-se diversos moviments interns de cara a la conjuminació del nou escenari: es produeix la definitiva sindicalització de CCOO, cau el govern d’Arias Navarro i el Borbón escull Suárez, es crea la COS per encabir-hi una pantomima de coordinació entre CCOO, UGT i l’USO, es multipliquen els focus d’indisciplina obrera contraris al pacte i a la representació per tercers dels seus interessos... La major receptivitat al pacte mostrada pel nou govern i l’aparició de veus contràries a l’orquestració de l’espectacle —fins i tot en l’interior de les mateixes organitzacions implicades—, feien témer que l’exemple de Vitòria sobre la viabilitat d’una vaga general es pogués estendre sense cap control en un hipotètic «otoño caliente».

Va ser així com l’anunciada onada de mobilitzacions encaminades a la definitiva ruptura política de mans dels sindicats periclità fins a convertir-se en un ridícul dia de manifestacions al carrer: anunciat per sindicats i acceptat per la institucionalitat franquista, l’anuència de l’statu quo era símptoma de la ritualització reivindicativa, màxima representació de la domesticació del conflicte. El folclore polític, mercaderia congelada de lluites passades: matèria simbòlica de les esquerres institucionals en l’estat-democràcia.

Roca i la sinèrgia autoorganitzativa: l’experiència autònoma

Vitòria plantejà tres qüestions clau per a la caracterització de la gènesi de l’estat-democràcia espanyol. Per un costat palesà l’omnipotència del moviment polític de la societat organitzada horitzontalment: el fantasma de Vitòria va recórrer tot l’Estat espanyol i va imbuir d’un nou esperit les lluites als carrers i les fàbriques. Per l’altre, aquest vector de radicalització de les lluites es mogué sobre l’eix d’un procés de reforma del règim refractari a les demandes socials i grollerament repressor. A partir de Vitòria, els gestors urgiren un nou pacte d’estat que, a canvi d’algunes concessions en l’escenari de la política minoritzada, fes acceptar a l’oposició la cooptació selectiva dels seus membres. Així, els successius moviments del coronat van desembocar en la liquidació del govern d’Arias Navarro, l’elecció d’Adolfo Suárez i la posterior obertura de negociacions secretes amb els interlocutors partidistes de l’oposició. Per últim, l’acord polític que permeté legitimar la monarquia i el Partit Comunista en l’estat-democràcia va permetre l’obertura d’un període constituent precari i encotillat, part integrant de la semiòtica del nou poder: democràcia com a procediment institucional, claudicacions com a maduresa i pragmatisme.

Però el fets de Vitòria caracteritzen també l’element més singular de les experiències d’autonomia obrera durant el període. Experiències que no es poden sintetitzar reduintles a meres formes d’organització política del social, perquè transcendeixen les fronteres d’allò polític. Tampoc es pot reduir els seu horitzó a la simple reivindicació de noves formes d’organització del treball, de representació del col·lectiu de treballadors o altres variants de la relació capital-treball. L’autoorganització d’un col·lectiu que decideix decidir i intervenir sobre els assumptes que l’afecten col·lectivament sembla no acceptar un únic horitzó, ni assumir una única funció social. Sembla tenir, per contra, una vessant sinèrgica, una sort de pulsió que convida a autoorganitzar cada vegada més parcel·les de la existència social.

Si verdaderamente estás por la lucha, la asamblea diaria te va haciendo superarte.
Si estás con unos esquemas formados, naturalmente que se te van a acabar. Pero si te debes a los acuerdos de la asamblea, siempre, cada día tienes unas metas nuevas que cubrir. Cuando se pertenece a una organización, hay unas cuestiones determinadas que son las que hay que cumplir. Es una consigna; cuando las cumplas has acabado. Pero cuando no te debes a nadie, como nos ha ocurrido a nosotros, cuando nos debemos solamente a una asamblea, si el problema no se ha solucionado, es lógico que cada día salgan distintos caminos, distintas acciones que llevar a cabo. Por lo tanto, el delegado que está verdaderamente por esa asamblea cada día se supera. Por ejemplo, esto me lo han demostrado compañeros que tenían un esquema prefabricado y que no se podían salir de ahí y que quedaban desbordados continuamente, cada día.

Obrer de Roca, 1976 (citat a Teoría y Práctica, núm. 6)

Les experiències autoorganitzatives s’hagueren de plantejar dues qüestions centrals, condicionades en la seva urgència per la conjuntura política: el marc de la política antagonista com a elucidació del subjecte implicat, i les formes de la política antagonista com a elucidació del procediment adequat. Per il·lustrar el procés hem pres com a exemple una experiència que forma part del relat autoconstruït de la nostra generació: la vaga de Roca.

Roca, la primera empresa exportadora en el seu ram, fabricava material sanitari, radiadors, calderes per a la calefacció i condicionadors d’aire. Amb factories a Gavà, Sabadell, Alcalá de Henares i Alcalá de Guadaira, la de Gavà era la segona en importància de tot el complex industrial de Catalunya després de SEAT: 4.700 treballadors. Fou en aquesta fàbrica on el 9 de novembre de 1976 esclatà el conflicte. Originat en la sanció i posterior acomiadament d’uns obrers que s’oposaven als nous ritmes de cronometratge, el col·lectiu en lluita a Roca plantejà les fites recurrents de l’autoorganització.

• Extensió i subjecte, fàbrica i societat:

Roca, com abans Vitòria o El Ferrol, beslluma la necessitat de superar l’estret marc de la fàbrica en una sinèrgia que, per una banda, permeti l’extensió i consolidació de la lluita a la fàbrica, però per l’altra estableixi les bases de nous focus d’autoorganització i conflicte: el subjecte que es forjava en les lluites de la Transició transcendia l’antagonisme fabril.

Los comités de apoyo nacen de la misma asamblea y de fuera de ella, porque Roca ve que tiene, de alguna manera, que romper con el cerco que se le ha hecho [...]. Lo más importante de los comités de apoyo fue, no solamente la ayuda que han prestado a Roca, sino el que han quedado constituidos de alguna manera para sucesivas luchas.
Obrer de Roca, 1976 (citat a Teoría y Práctica, núm. 6)

Recolzats en organitzacions d’esquerra radical o associacions de veïns, els comitès tenien un protagonista i dinamitzador principal: les dones dels obrers en vaga. I entengueren que el conflicte no s’extingeix fora de les parets de la fàbrica sinó que, ben al contrari, prenia un nou caràcter i una força inaprehensible pel vell model d’antagonisme fabril. La fàbrica no era un espai de poder neutre on el conflicte es dirimia objectivament: era l’espai creat per l’empresari per l’extracció de plusvàlua en les condicions òptimes de control sobre el procés de treball i sobre el treballador. Partint d’aquesta anàlisi, decidiren territorialitzar el conflicte per recompondre la força antagonista i unificar la mateixa classe obrera més enllà dels límits fabrils. En un context de socialització de l’empresari, on es desdibuixava l’antic model de l’empresari individual vinculat físicament i personalment a la seva fàbrica, l’enfrontament no es podia seguir vertebrant sobre la base de figures caduques. Davant el vell model d’antagonisme sindical centrat en la fàbrica, el moviment autoorganitzat plantejà un antagonisme capaç d’enfrontar-se a l’explotació amb totes les armes del social: autonormativització del consum, de la producció i del servei social.

Otra experiencia inédita y de gran interés para la clase trabajadora la constituye la próxima creación, con carácter permanente, de unos comités de sanidad, al margen de la asistencia sanitaria institucionalizada, para apoyar las necesidades sanitarias de obreros y otros sectores de población. En estos comités, surgidos en Barcelona, participan médicos y personal sanitario.
Obrer de Roca, 1976 (citat a Teoría y Práctica, núm. 6)

• Procediment: assemblea, indisciplina i autoinstitució al marge del Pla.

Les successives claudicacions de sindicats i partits representants de les forces obreres i d’oposició, així com l’oberta tendència a subordinar decisions estratègiques a les exigències del pacte d’estat ordit a l’ombra del nou govern d’Adolfo Suárez, obligaren a reconsiderar radicalment les formes de representació d’interessos del social.

Quan les formes d’organització tradicionals se sobreposen a la riquesa dels fruits autoorganitzatius de l’anomenat nou moviment obrer, quan aquestes formes fan palesa la seva funcionalitat en un marc de gestió minoritzada del procés de canvi social i polític, l’única manera de recuperar la confiança en l’acció col·lectiva és retornar al seu ele ment seminal: la confrontació horitzontal, immediata i pública dels mateixos afectats.

No sempre es va aprehendre la importància d’establir una cesura radical amb les formes d’organització tradicionals per fer possible aquest últim objectiu. La convivència amb les mediacions polítiques, precisament per estar professionalitzades en la mediació, en la penetració del moviment amb uns objectius preestablerts, aliens a la immediatesa democràtica d’aquest, impedia reiteradament recuperar aquesta confiança en l’acció col·lectiva i personal. Tanmateix, l’experiència de Roca sembla que copsà la importància d’aquesta cesura. Els noranta-dos dies de vaga de 1976 culminaren en l’autoinstitució col·lectiva d’un focus de poder popular erigit en procediment absolut:

—Mientras otras asambleas no pasan de ser un conglomerado de personas que se reúnen y escuchan, hablan, gritan, aplauden o silban, me parece que la asamblea de Roca se ha quedado ya institucionalizada. Es decir, toma cuerpo jurídico por cuanto estamentos como Magistratura, por ejemplo, se ven obligados a tener que pasar por esta asamblea. En este momento, la lucha de Roca alcanza su nivel político más alto, cuando es capaz de enfrentarse a los estamentos oficiales y, de tú a tú, decir que no admite una sentencia de Magistratura o cosas por el estilo.

—Lo importante de este hecho es ver cómo un organismo asambleario surgido de la clase obrera se coloca ya a nivel de Estado. Denuncias públicas al gobernador civil, a los sindicatos, a Delegación del Trabajo las habíamos hecho ya. Faltaba ahora dar otro paso más.
Obrers de Roca, 1976 (citat a Teoría y Práctica, núm. 6)

Una de les principals pors que despertà l’autoorganització obrera fou la seva radical autonomia, entesa des de fora com a indisciplina o imprevisibilitat. Aquesta vessant, reflex del poder constituent com a procediment absolut, és la matèria d’un desafiament net a l’Estat-Pla. Un repte vers un estat que planifica institucionalment el conflicte a través d’un procediment instituït en instàncies alienes a les dels seus mateixos protagonistes. Entenent que la possibilitat de reproducció del sistema capitalista passa necessàriament per l’existència del conflicte i la seva conseqüent domesticació mitjançant el procediment institucional, l’autonomia constitueix un desafiament net a la urgència de previsibilitat del capitalisme. La materialització de l’autoorganització social en forma de procediment absolut, en forma de col·lectiu concret que erigeix la seva veu en únic paràmetre de la matèria i forma que ha de prendre l’acció política, era continent refractari a tota pretensió de disciplina imposada:

Lo estamos haciendo a través de asambleas, sin saber dónde vamos a ir mañana, en el sentido de que no sabemos cuál va a ser el camino, cuál va a ser la decisión que va a tomar la asamblea, cómo vamos a formar órganos de dirección, pues éstos han de ir naciendo de la misma base.
Obrer de Roca 1976 (citat a Teoría y Práctica, núm. 3)

Durant el conflicte de Roca diverses van ser les expressions d’aquest fenomen d’indisciplina i ruptura de la planificació: convocar les vagues sense previ avís i sense especificar-ne la durada «tiene por objeto que la empresa no sepa nunca jamás cuándo se va a producir el paro. Esto es lo que saca de quicio a la empresa, que no tolera eso»; no adir-se a convocatòries estatals ritualitzades quan la situació concreta exigeix un altre calendari: «Nuestro llamamiento para el día 12 [de novembre: dia de la Vaga Nacional] fue muy enérgico en este sentido, pero bueno ¿dentro de la fábrica qué es lo que hacéis? ¿Un día de paro o un día de fiesta? Porque al patrono de antemano ya se le había comunicado que no iba nada contra él, que no se preocupase, que al día siguiente se trabajaría»; o, simplement gestionar la vaga sense mediacions, negant les versions ritualitzades del conflicte postmodern: «hemos roto con unos moldes establecidos por todos los sindicatos europeos donde, cuando se plantea un conflicto, siempre se tiene en cuenta mantener las instalaciones de la empresa»; «los representantes sindicales de la comarca van presionando para ver de qué manera nos pueden hacer ir entrando por unos cauces, que no admitimos, claro, y no admitimos porque significa una forma de negociación muy a su manera: primero entramos a la fábrica y después negociamos» /11.

• La finalitat de l’organització social.

Vitòria i Roca comparteixen una mateixa consciència del que sembla que és la inherent frustració de l’autoorganització al llarg de la història: la dificultat de vertebrar un projecte col·lectiu que transcendeixi les barreres del fenomen i esdevingui alternativa global. Sintetitzat pels seus protagonistes: «En Vitoria,
por ejemplo, en uno de esos contactos, decían: bueno ¿os habéis dado cuenta de que, cuando se llega al final, falta la alternativa?». Efectivament, els successius focus d’autoorganització emergits durant la Transició s’extingiren extenuats per l’aïllament a mitjà i llarg termini, per la dificultat de coordinació amb altres experiències i sectors socials.

Paradoxa consubstancial a les lluites autònomes, la viabilitat d’una alternativa global que operi a la vegada com a dissolució d’allò establert i com a palanca d’allò per esdevenir, sembla un maldecap recurrent per a la reflexió teòrica des de l’autonomia. Si bé l’acció de dissolució s’adiu còmodament amb la seva naturalesa crítica, no ho fa l’atribució de pretensions finalistes a un eventual projecte generalitzat d’autoorganització. La qüestió sembla sense resposta, i queda pendent dels encerts i desencerts de les experiències futures: és possible revolucionar la societat sense proposar un futur que serveixi com a horitzó, proposta i programa?; pot tenir el conjunt del social explotat un horitzó, una proposta i un programa comuns amb capacitat per mobilitzar-lo unitàriament?; estem en temps, encara, de mobilitzacions unitàries, de revolucions en definitiva o, com afirmen alguns, només hi ha lloc per a la «subversió», la «insurrecció» o el «gest»?

En tot cas, la rica trajectòria autònoma del moviment obrer dels setanta no quedà esgotada, només, per les seves «paradoxes consubstancials». Fou la reestructuració capitalista, i les arquitectures institucionals que es dissenyaren per implementar-la les que materialitzaren la derrota obrera.

Notes:

9. Teoría y Práctica, 7, 1977, p. 67.

10. Todo el poder a la Asamblea. Vitoria 3 de marzo de 1976, Likiniano Elkartea, Bilbo, 2001. Recull els documents de l’impressionant procés assembleari que esclatà a Gasteiz durant el primer tri- mestre de 1976, amb una vaga general convocada i dirigida des de les assemblees de fàbrica, i que se saldà amb cinc obrers assassinats per la Policia Armada i la Guàrdia Civil.

11. Teoría y Práctica, 3.

De: Enrique Leyva, Ivan Miró, Xavier Urbano. De la protesta al contrapoder. Nous protagonismes socials en la Barcelona metropolitana, VIRUS editorial, 2007, pags 32-40

+ Info:

Numax presenta (1979)

3 de marzo de 1976: la matanza de Vitoria. Iñaqui Uribarri / Daniel Raventós / Colectivo de Cine de Madrid

La huelga de Roca 1976. J.R. Oliva y A.J. Seweel

Acabó la huelga de Roca Radiadores


A la mateixa secció:


El TSJ ordena de paralitzar la retirada de la creu franquista de Callosa de Segura


Tribunal Constitucional rechaza demanda Juntas Generales de Álava contra decisión Audiencia Provincial alavesa de archivar causa penal sobre sucesos del 3 marzo de 1976 en Vitoria, en donde Policía causó la muerte de cinco obreros.


La Pobla de Vallbona (Camp de Túria) multa l’organització d’una ruta antifeixista per incomplir les ordenances municipals.


Vecinas y obreras, décadas de lucha silenciada


Joan Peiró, un anarcosindicalista forjat en el cooperativisme


Joan Pau Fàbregas (1893-1966), impulsor del Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer de Catalunya (1936).


Carrer de Guillem Agulló i Salvador, relat oficiós


Memoria del movimiento obrero asambleario de la década de 1970


Anoten bien su nombre: Carlos Slepoy, el abogado de los Derechos Humanos


Las luchas obreras autónomas en los puertos durante la transición

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com