contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 2 de gener de 2014 |
Al voltant de les reaccions davant del simposi “Espanya contra Catalunya”

Sal·lus Herrero / Francesc Viadel

En defensa del títol ‘L’Estat Espanyol contra els PP.CC.’

Sal·lus Herrero

En contra dels que ho consideren desencertat o una errada, em sembla prou correcte el títol Espanya contra Catalunya, ha fet blanc, i encara s’han quedat curts. El que passa que els polítics professionals sempre intenten aclimatar-se, per qüestions electoralistes, a uns i a d’altres; però els qui no esperem cap vot, hem de parlar amb llibertat, com si estiguérem en una democràcia, sense cometes, tot que massa sabem que això no és veritat, amb lleis antieducació i catalanòfobes Wert, la del retrocés de l’avortament legislant per a la Conferència Espiscopal Espanyola que és els que ens l’apliquen, etc cada vegada sembla el retorn al passat franquista. Defense el títol perquè sembla que des de Castella, o des de l’Espanya castellana només han desitjat al llarg de la història [i encara aspiren] a genocidiar-nos del tot, en els diferents règims polítics des de Felip Vé fins a l’actual monarca espanyol. Amb polítiques del PP i del PSOE, fent bona aquella consigna fusteriana sobre que ens qüestions d’atacar els Paisos Catalans ‘no hi ha res mes paregut a un espanyol de dretes que un d’esquerres”. Normalment, la passió espanyola de dretes és més brutal, però, des de l’esquerra, els líders socialistes andalusos, estremenys o castellans no es queden arrere, sobretot quan són decisius per a “raspallar-se” l’Estatut (A. Guerra) i deixar-lo ‘més net que una patena’ o permetre que es sentencie, dretes i esquerres ensems, des del TC, contra una reforma aprovada pels parlaments català i espanyol i votada majoritàriament per la ciutadania catalana. En contra del que advertien els més prestigiosos constitucionalistes inclús espanyols.

De fet, com han reaccionat les forces vives espanyoles, davant un simposi d’història, volent enviar a la Guàrdia Civil, a l’exèrcit i als tribunals inquisitorials espanyols amb amenaces de suprimir l’autonomia comparant-la amb l’Ulster (Sánchez-Camacho), amb una gran ignorància, pel simposi i el referèndum donen a entendre que hi ha un corrent de fons totalitària a l’estat espanyol, interminable i incanviable, amb alguns matisos, que van de la gamma, desagradable a la més desagradable encara, entre l’esquerra i la dreta espanyolista, que es reparteixen els paperots, [com el bipartidisme de Cánovas i Sagasta o Maura i Canalejas], incapaços de reconèixer els drets dels altres, de les altres nacions distintes a la castelllana [o espanyola de matriu castellana]. Ara Rajoy i Rubalcaba.

En realitat, des dels màrgens de les “perifèries” ibèriques, se’ns representen els dos tipus d’espanyols (dretans o esquerrans) com molt semblants o quasi iguals, com afirmava Joan Fuster, sense que li fes cap gràcia que fos així ni a ell ni a nosaltres, ni sense que fos cap broma divertida per a riure’s perquè no ens fan cap gràcia quan -amb sarcasme i immensa crueltat- s’uneixen, terroríficament, per a discriminar-nos, atacar-nos i, en l’extrem, aniquilar-nos; altra consideració em sembla un excés d’ingenuïtat o de benevolència vers l’espanyolisme. Els aldarulls que han muntat des dels mitjans de comunicació espanyols, institucions i partits de dretes i d’esquerres apunten a una formació de l’opinió espanyola, uniformement, anticatalanista, catalanofòbica, ja que atien la zitzània de l’anticatalanisme des de Madrid, Palma, Barcelona i València, com a ham electoralista al crit funest de “se rompe España”, a la recollida de signatures contra Catalunya a tot Espanya i tot tipus de terrors, amenaces i diatribes per agredir i atemorir, en llençar Catalunya a les tenebres de l’apocalipsi, fora de la UE, etc. si opta per expressar la seua voluntat majoritària, democràtica, d’independitzar-se d’Espanya. Així expliciten a les clares que significa quan des d’Espanya afirmen que “Estimen Catalunya”, per escanyar-la i fotre-la del tot.

Evidentment, aquesta voluntat de minorització, d’exclusió, d’intent d’extermini i de genocidi o d’assimilacionisme que ha demostrat als darrers segles, totes les estratègies d’Espanya contra els Països Catalans, mostren un intent sistemàtic, sord, sorollós i constant d’anar contra Catalunya, al llarg de la història, sense permetre, ni legalment, ni institucional o inclús ni simbòlicament que ens reafirmem només com a catalans sense necessitat de la imposició espanyolista d’obligar-nos a ésser espanyols de matriu castellana, sense cap reconeixement de la nostra singularitat específica catalanoparlant o sempre de manera subalterna i subordinada, en els “millors dels casos”. I tanmateix, si els poses als espanyols l’espill al davant perquè reconeguen els intents d’extermini sistemàtics que ens han infligit, amb decrets de Nova Planta, supressió de Furs, llengua, cultura, economia, cadastre i país, bombardejos, camps de treball, crims, llatrocinis, espoliacions, afusellaments… s’enfurismen i no volen reconèixer-ho i són capaços d’acusar Josep Fontana i els historiadors que han participat al simposi d’història, tan des dels diaris de Madrid com La Razón, a una banda de l’espectre polític com des d’El País, a una “altra”, es parla de terroristes, de delinqüents, de criminals, de subversius, de deslleials i de no saber res del seu ofici perquè estan incapacitats en no ésser nacionalistes espanyols d’inquebrantable adhesió a les lleis fonamentals de la Constitució entesa a la manera del règim anterior. Uns de maneres més bèsties, des de la barbàrie, i d’altres de maneres més sibil·lines però desqualificatòries sense necessitat de llegir o escoltar la ponència de Fontana, ni de Furió ni de ningú, (que es pot veure al web País Valencià segle XXI) perquè “si son catalanes a por ellos”. A tancar-los en la gàbia considerats com feres per a ser, militarment o judicialment domades, mitjançant la força bruta de les armes o de les lleis injustes i fraudulentes; formes d’escriure d’històriadors espanyols sobre Catalunya, com l’economista Gabriel Torrella o uns amics d’aquest catalanofòbics, predemocràtiques que ens retornen a les maneres de la dictadura anterior.

Després d’escoltar l’excel·lent ponència de Josep Fontana per a explicar el fracàs d’unes relacions normals entre Catalunya i Espanya per la imposició de la mentalitat, les formes de govern i l’administració a la castellana des del 1714 fins ara mateix, amb alguns parèntesi que semblava que els coses podien canviar i la d’Antoni Furió “Espanya contra el País Valencià” sobre el desastre que ocasionà al País Valencià el decret de Nova Planta per exterminar-nos jurídicament, lingüística, fiscalment, econòmica, social, cultural, etc. on treu de la història els decrets repressors del Borbó i els escrits dels botiflers i filipistes, que, a l’inici, semblava que havien “guanyat” la guerra de Succeció, però, que les ignominioses, opressores i oprobioses lleis que imposaren des de Madrid, els saquejos de Xàtiva i altres ciutats del País Valencià, el cadastre, la prohibició del català a l’Administració, l’escola i l’església, etc. els convenceren que tots havien perdut perquè, des de Madrid, la Cort i els seus corregidors portaven el nostre país [valencià] a la ruïna absoluta.

L’única crítica és que a més dels assassinats dels maulets i d’assenyalar que fou la Primera Guerra Mundial d’abans Mundial de la modernitat, s’haguera pogut esmentar els primers camps de concentració i de treball a Salamanca, en la construcció de la ‘Plaza Mayor’, com deia aquella en “relaxing cup” i altres formes d’atrocitat i d’esclavatge que féren ens castellans estatals per tal de reprimir els valencians i subjectar-los a la Cort castellana per la força bruta del “justo derecho de conquista”; si alguna critica, proposta o suggeriment més he de fer és que haguera preferit un títol com “L’estat espanyol contra els Països Catalans” (des de 1707 i 1714 fins a 2014), a què trau posar el País Valencià en un sub-apartat? Per què posar només Catalunya i no els Països Catalans?

Haguera preferit posar l’estat espanyol perquè la societat espanyola ha anat a remolc i s’ha format en la catalanofòbia i l’al·lèrgia a la diversitat i en el monolingüisme contra les altres llengües, cultures i nacions no castellanes, a partit de l’odi i l’animadversió que li han inculcat, sistemàticament, des de l’estat, des de 1707 fins ara mateix, com podem observar quan ens posem a veure alguna TV espanyola, que, per sistema sempre ataquen Catalunya i els Països Catalans, com si fórem els nostres pitjors enèmics. Amb aquesta gent que ens estima tant com el protagonista del film d’Iciar Bollain en “Et done els meus ulls” a la seua esposa, el millor que es pot fer és fugir; no mereix cap confiança ni cap altra oportunitat, més de tres segles de maltractament, són prou i massa; si encara no s’ha aprovat el divorci exprés entre nacions diferents, com existeix al Canadà-el Quebec o la Gran Bretanya-Escòcia, que es pose en marxa perquè no suportem ni un minut més un estat uninacional així. Només els masoquistes ‘perifèrics’ que han interioritzat l’opressió poden suportar aquest estat de coses genocidiadores que ens duen a la ruïna i a la nostra desaparició com a poble diferenciat; els valencians, balears, principatins, gallecs i basco-navarros, hem de voler controlar el nostre propi destí, sense heteronomies i dependències que ens duen a l’aniquilament, sovint amb formules que es treuen de la màniga madilenys “federalistes” que pretenen continuar la dominació castellana i la subordinació valenciana o catalana per altres mitjans per a perpetuar “las leyes fundamentales del movimiento” en supremacia lingüística, cultural i nacional espanyola o castellana. Canviar una mica alguna cosa perquè tot continue més o menys igual.

Publicat a La Veu del País Valencià (27 de desembre del 2013)

31/12/2013

Font: paisvalenciaseglexxi.org


Serafín Castellano: màtria, vesc i “parany”

Francesc Viadel

El matriotisme del secretari general del PP valencià, Serafín Castellano, té més bombetes de colors i parades de cacaus i tramussos que tota la fira de Xàtiva. Vull dir que el seu matriotisme és d’una opulència, diríem, oriental, excessiu, sovint també esguitat com una haca cega a la que han fustigat sense miraments camí del camp de carabasses. La màtria sembla que ho és tot per a ell: nodridora, consentidora, protectora… Fet i fotut, Castellano és un matriota ortodox: defensor d’un patriotisme amb dos collons, de mà dura, d’aquells que sap com mantenir la màtria a ratlla; aficionat i jugador de pilota; expert caçador de tords al vesc; defensor irritat del valencià xim-pam-pum-i-olè -això és sense addicions filològiques-; i, sobretot, anticatalanista entusiasta, dels que van per la vida amortallats amb la Senyera i amb una cullera de fusta a la butxaca dels pantalons per si es presenta una paella. Com tots els matriotes, també, Castellano és capaç de mossegar amb la ferocitat d’una cabra afamada si és que de cas algú li intenta separar el caparrot de la mamella. I no podria ser de cap altra manera per tal com el de Benissanó -com bona part dels seus confrares- fins ara ha viscut i s’ha engreixat a força de xuclar amb avariciosa fruïció, d’anys i panys d’estar manant fos quin fos l’encarregat de la seua empresa.

Darrerament, però, se’l veu -com a tots els seus companys- molt preocupat perquè a la dessucada màtria els pits comencen a penjar-li fins els genolls. Dels seus mugrons tallats a penes raja un filet de llet agra. Certament, s’ha acabat el temps de gastar a mans plenes, el del faraonisme criminal i obscè, el de les contractacions arregladetes per als amics. Castellano mateix, fent ús dels seus càrrecs públics, va encarregar obres per centenars de milions d’euros al seu amic el constructor José Miguel Pérez Taroncher, amb qui a més compartia finca i parany per al tord a Llíria. Tot tan legal com escandalós.

El cas és que la gent, és a dir, els aturats sense esperança, els desnonats pels bancs, els treballadors qualificats infrapagats, els estudiants sense futur, han començat a prendre consciència de que són tan víctimes dels espectres que maneguen els mercats financers internacionals com de la gestió desastrosa dels matriotes locals que com d’habitud intenten amagar la seua responsabilitat darrere de la cortina de fum d’un espanyolisme agressiu transvestit de valencianisme, xenòfob, assilvestrat, furibundament matriòtic.

Castellano és un expert en encendre foguerades, en aixecar enormes columnes de fum de botxa, i per això cobra. L’altre dia, sense anar més lluny, va botar foc als catalans mentre el país s’estacava una miqueta més en el bassal de la merda de la corrupció i els jutges continuaven burxant en les entranyes del seu partit per saber dels detalls del saqueig comès durant anys de la caixa pública.

El de Benissanó, deia, va acusar la pèrfida Catalunya de maltractar la màtria, de faltar-li el respecte als valencians i tot a compte del simposi “Espanya contra Catalunya” organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) en què també participava el catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València, el suecà Antoni Furió. Per a l’ocasió, Castellano va tractar Furió de foraster, va fer una defensa abrandada de les senyes d’identitat dels valencians, ben bé com si l’IEC haguera muntat un pixarrada popular contra la senyera coronada, va atacar l’independentisme i, alhora, va posar en relleu la sacrosanta lleialtat dels valencians a l’Espanya inequívoca, la d’ells, la del No-Do.

Tot plegat, el dirigent del PP va fer com aquells altres blavers ancestrals: acusar la URSS i el comunisme internacional de les desgràcies de la pobra gent del país i convertir en estrangers els dissidents perquè desposseint-los de la seua condició de ciutadans de dret es simplificaven els tràmits de la seua eliminació. El PP hauria volgut també, més enllà d’obsequiar-nos amb el seu bombardeig retòric, prohibir el simposi, però, és clar, de moment segons quines coses encara no les poden fer. Res de nou. Fins i tot, a més de la remor de frares inquisidors vam tornar a sentir l’eixordador i vergonyós silenci dels polítics de casa nostra, de la comunitat acadèmica, de la migrada societat civil…

El cas és que vaig assistir a la conferència del doctor Furió. En un saló ple de gom a gom d’historiadors de diferents generacions, el professor va parlar de fiscalitat, de com el Decret de Nova Planta va suposar l’aixafament econòmic dels valencians. El nou estat borbònic imposà uns nous impostos –cal dir que recaptats amb l’ajut d’un exèrcit comandat per castellans- alhora que continuava exigint el pagament dels vells. Els mateixos partidaris valencians de Felip V li van pregar que rectificara la seua política perquè de no ser així acabaria per exterminar el país i el monarca, en resposta, els va enviar de cap a la garjola. Espanya contra el País Valencià, sí, sens dubte, ferotgement.

Furió, un dels nostres investigadors més sòlids, va desplegar els seus arguments en un to serè i didàctic, sense fer ni un sol escarafall ideològic, res a veure, doncs, amb l’oratòria joseantoniana amb què de tant en tant s’escaroten matriotes i patriotes en defensa de vés a saber quines obscures essències col·lectives.

Els gestos i les paraules del PP ens menen a una decebedora i inquietant conclusió. La dreta espanyola, la valenciana, continua sent ara, com fa quasi quaranta anys, un llast per a l’evolució de la societat cap a una veritable democràcia, sense les tuteles del poders fàctics. Del discurs, n’han fet un colossal parany -com el de Castellano en Llíria- en què enxampar al vol els incautes, els que no llegeixen diaris, els que en la televisió només veuen l’oratge i el futbol, els que consideren secretament que els demòcrates en realitat són una colla de radicals eixelebrats. Atrapats en el vesc untós de la seua ideologia són del tot incapaços d’avançar.

Crec sincerament, sense cap ironia, que a Castellano li hauria fet un gran bé anar a Barcelona a escoltar Antoni Furió en compte d’insultar-lo, d’estrangeritzar-lo mesquinament, perillosament.

Publicat al bloc de Francesc Viadel:

francescviadel.wordpress.com/

+ Info:

Entrevista a Antoni Furió. “Volen fer emmudir la història”. Simposi ‘Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)’


A la mateixa secció:


Québec: Québec solidaire clarifica su apoyo a la independencia


Revolución democrática o Estado autoritario


Rif: Marruecos prohíbe las manifestaciones en el Rif cuando se cumple un año de las protestas.


Antes roja que rota


Mites i realitats d’una declaració ‘a l’eslovena’


¿Legalidad versus democracia?


Lliçons d’unilateralitat: com ho han fet els altres països?


València, nació


Dinamarca reconeix que Grenlàndia i les Fèroe tenen el dret de ser estats independents


Lo social, lo nacional y la globalización

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com