contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 15 de març de 2012 |
Vigència de Joan Fuster. 50 anys de la publicació de Nosaltres, els valencians

El Temps Editorial / Jaume Pérez Montaner / Antoni Furió

Ara fa cinquanta anys de la publicació de Nosaltres, els valencians (també de Qüestió de noms, El País Valenciano i Poetes, moriscos i capellans) i l’efemèride propicia tota mena d’actes, acadèmics i populars. Hi ha congressos, lectures públiques, concerts, debats, exposicions.

També des d’EL TEMPS ens hem volgut òbviament afegir a la commemoració. Perquè en molts sentits aquest setmanari és fill de Joan Fuster. Perquè durant anys en vàrem tenir la rúbrica en forma d’agusat aforisme setmanal (i ara ho recuperem, en homenatge: des d’avui i durant tot aquest 2012 fusterià publicarem algunes de les sentències amb les quals l’intel·lectual de Sueca instigava els lectors, i ho farem allà mateix on eren, a l’àgora que s’obre a la secció de cartes). I perquè sí, perquè les paraules ordenades de Joan Fuster continuen essent aquell estímul per al pensament, la interrogació i la resposta (o les respostes), aquell imprescindible antioxidant de la humana capacitat de raonar.

Va ser un intel·lectual de mida gegantina. Les seues aportacions abasten els camps de l’art, la música i la literatura, la filosofia, la teoria política, la sociologia, la història, l’antropologia i etcètera. També va fer allò que anomenava “pamflets” de carrer, d’ús urgent, conjuntural i ciclostilable. En la combinació dels gustos i les necessitats, Joan Fuster es va convertir en l’assagista clau del segle XX en llengua catalana. Per a no entrar en competicions, evitarem d’escriure que fou el més important. Però queda dit.

Però l’especial transcendència de Joan Fuster, cal anotar-ho igualment, està en la seua reflexió sobre el fet nacional. Sobre el nostre fet nacional. Fuster va interpel·lar els valencians en un doble sentit: fent una crida a la modernització d’una societat anquilosada de provincianisme, i afirmant raonadament la pròpia identitat, comuna amb la de Catalunya i les Illes Balears. “Ser valencians és la nostra manera de ser catalans”, ens resumia. Igualment va interpel·lar la gent del nord, precisament perquè reconegueren el País Valencià com a part integrant d’un projecte nacional amb voluntat de reeixir.

Totes dues interpel·lacions, val a dir-ho, continuen essent plenament vàlides. Independentment, fins i tot, de la resposta concreta que cadascú els done: la societat valenciana encara té pendent, en molts sentits, la modernització; i roman igualment sobre la taula la qüestió de quin espai i quina consideració ha de tenir el País Valencià en qualsevol projecte nacional. L’èxit de Joan Fuster, la seua vigència, de fet, no rau a aconseguir acord unànime sobre una tesi, sinó a haver plantejat els temes sobre els quals és important de parlar. Ell va fer la diagnosi del problema. I els fets mostren que la va encertar de ple.

Font: El Temps

+Info:

Monogràfic sobre Joan Fuster de la revista Eines


«Nosaltres, els valencians», 50 anys després (1962-2012)

Vicent Olmos

L’any 2002, la revista Afers em va encarregar la coordinació d’un número doble (42/43) dedicat a Joan Fuster. Aquell any se’n complien deu de la mort de l’assagista de Sueca, esdevinguda el 21 de juny de 1992. Ara —enguany— ja en fa vint i, a més, cinquanta de la primera edició del llibre que canvià per sempre la manera de veure els valencians el seu país, de veure’ns. Nosaltres, els valencians (1962) —i potser tant o més El País Valenciano, o Qüestió de noms, que van sortir aquell mateix any, el primer en castellà—, va desfermar les ires dels uns: dels que ens volien doblegats i destinats a ser una «província» —un territori conquerit, administrat per un governador: civil o militar— d’un estat centralista i insensible a altres cultures, a altres llengües, a les divergències... I va treure la bena dels ulls dels altres: de molts valencians i valencianes que iniciaren un camí que, amb matisos, volia ser de llibertat. Que ens permetés desprendre’ns de la pols arnada de la dictadura i caminar per aconseguir un País Valencià «modern» on la identitat pròpia quedés preservada dintre d’un marc comú —compartit, d’una o d’una altra manera— amb els altres territoris amb història, llengua i cultura comunes.

A la introducció d’aquell volum doble que vam dedicar el 2002 a Joan Fuster explicava els motius pels quals Afers l’editava. Fuster —deia jo aleshores— «ha estat la veu que ens ha empès a deslliurar-nos de tota mena de temors que havíem acumulat ‘com a poble’ al llarg del camí». La nostra mateixa «acta de naixement» —la d’Afers— per dir-ho d’alguna manera, ha estat «fusteriana». La revista és filla de la renovació historiogràfica que arribà al País Valencià de la mà dels deixebles de Jaume Vicens Vives i del pensament de Joan Fuster. Especialment de Nosaltres, els valencians, bé que no només. No debades els dos directors de la revista són —d’una manera o d’una altra— alumnes de Joan Reglà i pertanyents —també d’una o d’una altra manera— al que podem anomenar la segona generació de l’escola de Vicens: Sebastià Garcia Martínez fins a a la seua mort, el 1986 i, des d’aleshores Manuel Ardit.

Nosaltres, els valencians no és un llibre d’història, ni va estar concebut com a tal pel seu autor, que el va pensar com un «assaig polític» i, doncs, no es pot llegir, perquè no ho és, com a tal, tot i que els coneixements de Fuster sobre la història valenciana eren exhaustius i coneixia molt bé tant les obres clàssiques com tot el que s’havia produït en aquest terreny fins que va escriure el llibre. Com diu Manuel Ardit en aquestes mateixes pàgines, «Fuster no era un historiador ni ho pretenia», i com afirma Antoni Furió, ni el seu llibre es pot prendre com «una obra asèptica», perquè tampoc no ho és. Fuster volia «explicar» per «transformar»: «‘explicar’ serà una invitació a ‘transformar’. És ‘transformar’ el que ens interessa», proclamava l’escriptor.

No és —ni l’autor ho va pretendre mai, cal insistir-hi— un llibre d’història, però va fer una interpretació —o una reinterpretació— de la història dels valencians que va tenir —que ha tingut— una gran influència entre els historiadors —i entre els sociòlegs, els economistes, els lingüistes, etc.— que s’afanyaren a investigar, a elaborar un «nou» discurs d’interpretació, de coneixement del País Valencià a partir de les tesis, de les premisses, dels suggeriments, que Fuster apuntava més o menys explícitament al llibre i a la seua obra més historiogràfica: Poetes, moriscos i capellans (1962) i Heretgies, revoltes i sermons (1968, reeditat per Afers el 2008 amb la incorporació de les notes de l’edició castellana i un epíleg de Manuel Ardit). Com deixà escrit a la correspondència que va mantenir amb Josep Pla, a Fuster li preocupava «deixar en funcionament i ‘en forma’, al País Valencià, uns quants equips d’intel·lectuals i de no intel·lectuals capaços de remoure —o almenys d’intentar-ho— aquesta societat en perpètua somnolència digestiva» (Correspondència, 1, 1997, p. 277.). I en bona manera ho va aconseguir. Va aconseguir «remoure consciències» i va aconseguir també que molts joves s’integressen en aquella nòmina d’intel·lectuals que demanava Fuster i miressen de «comprendre el món» del País Valencià estant, d’intentar entendre el món en la seua pròpia llengua catalana.

Diu Antoni Furió en les pàgines d’aquest número d’Afers que, «cinquanta anys després de la seua publicació, Nosaltres, els valencians continua sent un llibre fecund i ple de suggeriments». I ho és, sobretot si atenem a la intenció del seu autor, quan el va escriure entre l’hivern del 1961 i la primavera del 1962. «Una obra com aquesta no pot ésser concebuda sinó des d’una decisió de futur», deia Fuster: una clara evidència del sentit del seu llibre, de la seua reflexió sincera «per comprendre (...) les causes i els efectes del nostre fracàs com a poble». Un poble —el valencià— que per a l’assagista formava part d’una nació més gran que l’incloïa: els Països Catalans, integrats per Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. I continuava Fuster: «vaig escriure Nosaltres, els valencians per suscitar en els valencians una inquietud per la seua pròpia consciència de país (...) i de la seva pertinença al món cultural català i al món nacional català» —J. Fuster: De viva veu. Entrevistes (1952-1992), ed. a cura d’Isidre Crespo, Afers, 2003, p. 101; la citació correspon a l’entrevista «La literatura catalana avui» que li va fer Lluís Vidal Batallé i que reprodueix Isidre Crespo al seu article en aquest volum.

Des del punt de vista historiogràfic, Fuster arrodoní un discurs, un relat, on la història dels valencians es movia en l’esquema dual que és ben conegut pels historiadors. Un relat que —a grans trets, matisables, evidentment— presentava un país interior feudal i castellà, enfront d’un altre costaner, burgès i català. Un esquema que no només va fer servir Fuster, sinó que esdevingué un «fil roig» per explicar la història valenciana a diversos autors, entre els quals Joan Reglà i els seus deixebles, o —almenys en un primer moment— Emili Giralt i les primeres fornades d’historiadors de l’economia formats a València, en molts casos de la mà dels deixebles de Jaume Vicens Vives. No hem d’oblidar que alguns dels més destacats seguidors de l’escola de Vicens, dels anomenats de la primera generació, van impartir docència i mestratge a la nova Facultat d’Economia de la Universitat de València al llarg de les dècades dels seixanta i dels setanta del segle XX: Joan Reglà, Emili Giralt, Jordi Nadal, Josep Fontana o Ernest Lluch.

El llibre constituí en molts àmbits del coneixement historiogràfic una ruptura respecte a la història anterior, molt marcadament en qüestions com ara la visió d’una època medieval protagonitzada per la conquesta i la colonització catalana, poblacional, evidentment, i, doncs, cultural, lingüística... I esdevingué, sobretot, com he indicat, un llibre a tenir en compte per començar a desermar l’erm, per a uns, i una obra per a abatre, per destruir, per als altres. No vull entrar en detalls perquè el lector els trobarà a bastament i des de visions diferents als articles dels col·laboradors —historiadors, sociòlegs, filòlegs— que han acceptat d’escriure i publicar els seus articles al volum que presente. És evident que hi havia dades que en aquell moment Fuster no coneixia —que no se sabien—, o aspectes sobre els quals s’havia investigat poc, que en cinquanta anys s’han anat reinterpretant o corregint: que la frontera lingüística no datava, com afirmava Fuster, del segle XIII sinó de la repoblació del XVII, després de l’expulsió dels moriscos, com s’encarrega d’explicar Pau Viciano, o la revisió del suposat erasmisme valencià que intuïa Fuster —o Sebastià Garcia Martínez—, seguidor de les tesis de Marcel Bataillon, i que Manuel Ardit, entre altres, ha revisat. Fos com fos, Fuster coneixia bé la historiografia sobre el País Valencià que hi havia fins al 1962, data en què es va publicar Nosaltres, els valencians. Una historiografia molt mancada que, en alguns casos, no va permetre a l’autor encertar en alguns aspectes de la seua interpretació.

Des del 1962, doncs, el llibre no ha perdut el seu valor de reflexió «identitària», de reflexió sobre qui som els valencians i sobre com volem el nostre futur. La societat valenciana ha canviat molt i el llibre —l’obra— de Fuster ha promogut molts estudis i reflexions en diversos terrenys. Alguns per discrepar, evidentment, en un exercici intel·lectual viu que va posar en marxa l’obra de Fuster. Diu Enric Sòria («Quadern» d’El País, València, 26-IV-2012), i té tota la raó, que hi ha discrepàncies que provenen dels hereus intel·lectuals del suecà: «Alfons Cucó no compartia les posicions polítiques de Fuster; el nacionalisme de Joan Francesc Mira tampoc és un calc del fusterià; Manuel Ardit li discutí aspectes històrics; Ernest Lluch va fer una esmena a la totalitat del seu plantejament econòmic; també Lluís Aracil marcà distàncies.» Sumar i seguir fou el camí i l’esperit que marcava el llegat de Joan Fuster. I polemitzar… Com ho fan els autors —fusterians tots ells, si se’m permet— del volum que presente, molt especialment en la qüestió referida als plantejaments econòmics.

Efectivament, una qüestió sobre la qual més s’ha polemitzat amb Fuster ha estat la definició del País Valencià com un territori sotmès fins als anys seixanta del segle passat a una economia agrària, poc més que subdesenvolupada, o bé immers en un procés més o menys avançat d’industrialització, així com sobre el paper que la burgesia va jugar en el desenvolupament econòmic i en la «conscienciació nacional» dels valencians. És una discussió que s’inscriu plenament en la part del llibre referida a l’època contemporània —la que s’allunya, perquè és impossible mantenir-la, de la proposta de «dualisme» que tant de fruit ha donat per a les èpoques històriques anteriors (segles XIII-XVIII)— i que ha centrat la discussió en els darrers anys. Al volum s’hi donen les dues explicacions, les dues cares del debat. S’hi acaren, fonamentalment, en els articles d’Antoni Furió i Gustau Muñoz que són contraris a les tesis dels historiadors de l’economia que dibuixen un País Valencià molt més desenvolupat econòmicament del que Fuster estava disposat a acceptar, i el de Ferran Archilés, que es manté contrari a aquella percepció de Fuster que mostrava un país, com deia, poc més que subdesenvolupat, tot explorant les fonts historiogràfiques que van permetre a l’assagista fonamentar aquesta afirmació. El debat forma part de la discussió sobre el fracàs de la industrialització valenciana o de la manca d’una veritable burgesia industrial. Però les discrepàncies en són moltes més.

El franquisme va posar en marxa —com ens informen Maria Josep Badenas i Francesc Pérez i Moragón al seu article— tot d’obstacles per entrebancar la difusió de Nosaltres, els valencians, un dels quals la censura que, després d’haver-ne permès dues edicions successives (1962 i 1964), no va autoritzar-ne una tercera el 1965. Aquest canvi d’actitud, de persecució, es va fer present en els episodis de la campanya contra Joan Fuster —contra el valencianisme— i les seues idees llançada a València el 1963 per alguns periodistes i polítics d’obediència franquista i en molts casos també falangista. La primera reacció vingué de la ploma de Diego Sevilla —un antic militant de la Dreta Regional Valenciana, catedràtic de dret polític i antic professor de Fuster— que fou seguida per una campanya d’assetjament muntada des de la premsa valenciana —especialment des del diari Las Provincias, dirigit aleshores per un altre falangista, el periodista José Ombuena— i que arribà a límits criminals quan dues vegades —el 1978 i el 1981— atemptaren contra l’escriptor amb explosius que van causar importants danys a la seua casa del carrer Sant Josep de Sueca. La resposta de Fuster, que posà punt i final a les seues col·laboracions en la premsa valenciana d’aquella època, fou el seu article al Levante, «Mi vela en este entierro» (5-I-1963).

Seguint aquest fil, i ultra els articles que aprofundeixen en la «mirada» historiogràfica del llibre —i de l’obra— de Fuster i en la discussió sobre l’encert o l’error de les seues interpretacions, és interessant veure quan i com va nàixer el moviment anticatalanista conegut com a «blaverisme», poc després de la publicació de Nosaltres, els valencians i d’El País Valenciano, quan es produïren les primeres reaccions contra l’assagista per part dels que van veure en la seua obra un perill per a les seues posicions ideològiques, que es negaven que deixessen de ser hegemòniques: polítiques i socials, «nacionals»... Vicent Flor analitza alguns dels trets d’aquest anticatalanisme autoctonista i espanyolista que encara avui dura i que ha condicionat la trajectòria del País Valencià des de la Transició. És una evidència que la dictadura —i els serrells que en pengen— defensava un «regionalisme espanyol i espanyolitzant», per dir-ho d’alguna manera, que entrava en col·lisió amb els plantejaments «nacionals» de Fuster.

L’obra de Joan Fuster, i singularment el llibre que ens ocupa, va tenir una influència notòria —major o menor, en un o en altre àmbit dels discursos polítics— en els partits d’arreu dels Països Catalans, especialment a partir de la mort de Franco: posà sobre la taula el debat «identitari valencià» i totes les formacions polítiques es van haver de posicionar: en contra o a favor. És una evidència que el pensament de Fuster va propiciar l’aparició d’un nou nacionalisme valencià i va influir també que el catalanisme històric es replantegés la geografia de la catalanitat als seus programaris. Per no dir que va fer que l’esquerra federal o espanyola hagués de revisar determinats elements de la seua concepció nacional de l’Estat incorporant elements clarament derivats del pensament fusterià. Una anàlisi que vaig encomanar a Antoni Rico i Garcia.
Vicent Salvador ens aporta la seua visió d’assagista i de divulgador de Fuster i ens mostra les claus del seu discurs i de la seua escriptura, «un discurs acadèmic empeltat d’assaig, on el mestissatge genèric és innegable». Un discurs que, en certa manera, com afirma Archilés, «l’autor no va intentar mai actualitzar-lo ni en el marc teòric, ni en la metodologia ni tan sols en unes dades empíriques que tant van canviar en les dècades posteriors —en especial pel que fa a la industrialització creixent del país». Aquesta és una mostra més dels diferents posicionaments sobre el procés i la dimensió de la industrialització del País Valencià i sobre la seua validesa o no. I, finalment, Isidre Crespo espigola en l’obra de Fuster per veure què en pensava l’assagista de la seua obra, del seu llibre més conegut.

El volum que ha sortit, amb col·laboracions importants i aclaridores responen a la idea que vam tenir a Afers des del primer moment i que és la que em va encomanar el consell de redacció de la revista. Tret d’un autor que no va poder fer el seu article per motius que no fan al cas, tots els altres als qui vaig demanar la seua col·laboració l’han lliurada, si bé no tots amb la puntualitat que hauria possibilitat que el volum sortís el dia de Sant Jordi, que és el mateix dia que els editors Ramon Bastardes i Max Cahner van presentar, pel 1962, el llibre de Fuster en públic.

Al llarg de les pàgines del monogràfic i dels diferents articles el lector trobarà un volum, diria jo, plenament fusterià, en molts casos d’opinions enfrontades des del major respecte per la figura i l’obra de l’assagista suecà. És l’esperit que hem volgut sempre que presidís el camí que hem esmerçat a Afers —a la revista i a l’editorial—en els vint-i-set anys que portem editant llibres i revistes. Vam iniciar el camí de la mà de Sebastià Garcia Martínez i des d’aquell moment liminar vam tenir clar que l’única manera d’avançar era la discussió sine ira et cum estudio, això sí, sempre des de l’honestedat intel·lectual, que és un dels valors que hem après de Joan Fuster.

Com sempre, les institucions valencianes —tret de la Universitat de València—han girat l’esquena a Joan Fuster i a la seua obra. Ni la Generalitat Valenciana, ni el Consell Valencià de Cultura, ni l’Acadèmia Valenciana de la Llengua han pensat mai a dedicar un any a celebrar l’autor de Nosaltres, els valencians, i si ho han pensat no ho han fet. Aquests anys, amb motiu de la primera edició de llibre i dels vint anys de la seua mort, hauria pogut ser un bon moment. Però una vegada més no ha estat possible. Així, doncs, aquest volum doble de la nostra revista volem que ho siga. Que siga un homenatge a l’intel·lectual més lúcid i més sagaç que mai hem tingut els valencians. El suecà que ens va assabentar que «som un poble» i que tenim una cultura equiparable a qualsevol amb estat propi.

No sé si era del tot certa l’afirmació de Fuster, quan deia que «on n’écrit pas les livres qu’on veut», i seguia: «si més no a mi em passa una mica això». Potser una mica, perquè digués el que digués, Fuster volia —també són les seus paraules, com he dit— «crear consciència, agitar, remoure» la consciència dels valencians. Aquest any se’n compleixen també noranta del seu naixement (1922). Potser dintre de deu les institucions valencianes recordaran aquest «homenot» que va fer possible això, crear uan consciència que va canviar la manera de veure —d’imaginar— el País Valencià. Potser d’ací deu anys serà la prova de for per veure fins on ha calat el pensament fusterià. Nosaltres esperem ser-hi...

14 de juny de 2012

Índex revista Afers 71/72: «Nosaltres, els valencians», 50 anys després (1962-2012)

Vicent S. Olmos i Tamarit. Nosaltres, els valencians, 50 anys després
(1962-2012)

Antoni Furió.
Història i ideologia. Nosaltres, els valencians
i el debat sobre la industrialització al País Valencià

Ferran Archilés.
Els problemes. Historiografies de l’època contemporània
a Nosaltres, els valencians

Gustau Muñoz.
Joan Fuster i la industrialització valenciana:
opinions, miratges i equívocs

Manuel Ardit.
Joan Fuster i la història moderna del País Valencià

Pau Viciano
Entre el llinatge i el regne.
La història medieval en Nosaltres, els valencians

Vicent Flor
Nosaltres, els «antivalencians».
Les primeres reaccions antifusterianes
i els precedents directes de l’anticatalanisme «blaver»
(1962-1974)

Maria Josep Badenas i Francesc Pérez i Moragón.
Nosaltres, els valencians i la censura franquista

Antoni Rico i Garcia.
Nosaltres, els valencians i la seua recepció
en l’ideari dels partits polítics

Vicent Salvador.
Joan Fuster, l’assagista i el divulgador

Isidre Crespo.
Nosaltres, els valencians vist per Joan Fuster


“No estàvem acostumats a pensar el país així”

Jaume Pérez Montaner (l’Alfàs del Pi, Marina Baixa, 1938) és assagista i poeta. Ens parla de Joan Fuster des de la coneixença personal, literària i acadèmica. És curador, entre més, del recull de textos fusterians publicat amb el títol ‘Contra el nacionalisme espanyol’.

Núria Cadenes

En quin grau us ha influït Joan Fuster?

Molt. I, sobretot, la lectura de Nosaltres, els valencians. No estaves acostumat a pensar el país així. A pensar el país. Ja ho vaig dir fa molt de temps i ho mantinc: Nosaltres, els valencians marca clarament un abans i un després. I marca la presa de consciència de què és el país, i com ens l’havien amagat. Abans en sabíem molt poc, tot just allò que ens contaven: ens amagaven Ausiàs Marc, no sabíem d’on veníem. I tot això ens ho redescobreix Fuster, ell ho escriu. I ens mostra una manera diferent de veure el país on vivim.

D’on neix aquest llibre?

Directament, de la lectura de Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens i Vives, que el va impressionar. Però sobretot neix de molt abans, del contacte que va realitzant amb el seu país, de la lectura de textos d’abans de la guerra i d’autors catalans, valencians i balears de l’exili. Pense que d’això naix eixa idea del país, eixe intentar comprendre el país, és a dir, els Països Catalans. Pense que ve d’aquí. I quan llegeix Notícia de Catalunya pensa que es pot fer una cosa semblant i fins i tot anant una mica més enllà del que diu Jaume Vicens i Vives.

I hi ha aquella sentència famosa: “Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur, i com un problema rigorosament nacional –des dels punts de mira econòmic, polític i cultural–, el catalanisme no deixarà d’ésser un moviment fracassat en potència.”

Eixe és l’article que publicà a La Nostra Revista: “València en la integració de Catalunya”. Era l’any 1950 i ja posava València dins del context de la cultura i de la terra catalana. I té tota la raó: quan la llengua retrocedeix en qualsevol lloc, ens ha d’afectar a tots. Si una gran àrea del territori va perdent allò que ens distingeix com a poble –en uns altres casos hi haurà uns altres ítems, en el nostre cas és la llengua–, lògicament ha d’afectar el conjunt. Els Països Catalans som tota aquella gent, tots aquells pobles que parlem la mateixa llengua. Hi ha unes arrels bàsicament comunes i tenim unes íntimes relacions manifestades per la llengua. I lògicament aspirem a tot el que siga possible aspirar. Entre més coses, a la independència. Això no vol dir que haguem de ser independents perquè sí: és una opció que hem de tenir, igual com qualsevol altre país.


Entrevista a Antoni Furió: «Joan Fuster fa pensable el país, que és el pas previ a fer-lo possible»

ÀNGEL RAMOS, Esquerra Nacional, juny 2002

Fa deu anys moria Joan Fuster, l’intel·lectual que des de Sueca sacsejà la consciència de tota aquella
ciutadania que de Salses a Guardamar no es resignava a veure esllanguir-se la nostra nació.

Analitzem amb Antoni Furió, un dels seus estudiosos més brillants, la influència pública que la dimensió
política de Joan Fuster provocà als Països Catalans.

Als deu anys de la seva
mort, què perdura d’en Joan
Fuster?

Perdura la seva obra, que
és immensa. Una obra que serà
publicada completa durant
els propers quatre anys i que
permetrà redescobrir la seva
dimensió literària i intel·lectual
i al mateix temps permetrà
entendre millor la seva
dimensió política, que no sempre
ha estat ben entesa.

Hi ha un llibre referencial,
Nosaltres els valencians, que
explica molt l’actualitat permanent
de Joan Fuster, i que
es va publicar fa just quaranta
anys, aixecant una forta
polèmica
.

El 1962 Joan Fuster va publicar
quatre dels seus llibres
més importants: Nosaltres els
valencians, El País Valenciano,
Qüestió de noms i Poetes, moriscos
i capellans.
Nosaltres els valencians
no va aixecar cap polèmica especial,
més bé passà desapercebut.
El País Valenciano, en
canvi, si que va alçar més polseguera
portant a què cremaren
l’efígie de Joan Fuster en
una «falla» anticipada.

Sembla un aquelarre.

Més que un aquelarre era
un auto inquisitorial, perquè
es va cremar Fuster en efígie
amb presència de les forces
vives, en la plaça del Caudillo
i després d’una campanya instigada
des dels mitjans de comunicació
on col·laborava Fuster.
El llibre obrí tota una sèrie
de ressentiments. Era una
més de les guies Destino. La
de Catalunya l’havia feta Josep
Pla, i la de València l’havia
de fer Ombuena, el director de
Las Provincias. Peró Pla intervingué
recomanant Fuster.
Això ja li va valdre l’odi d’Ombuena
i d’una part del valencianisme
tradicional, folklòric,
arcaïtzant... ressentit cap a
una persona com Fuster que
els havia eclipsat. Fuster, al
contrari, representava la modernitat
i no li ho perdonaren.

Un dels motius de la campanya
contra Fuster fou la seva
«descoberta», a El País Valenciano,
que un dels plats
més preuats de l’Horta havia
estat la paella amb rata de
l’Albufera.

Almenys a Sueca, un poble
de jornalers agrícoles, no era
insòlita fa cent anys la paella
amb rata, que no és la rata de
claveguera, sinó la rata de
marjal que no té res a veure
amb el seu congènere de ciutat.
En el llibre Fuster també
dedica una frase a Sueca: «el
turista puede pasar de largo
con toda tranquilidad», i això li
valgué també un cert rebuig
local, a ell que va viure a Sueca
fins que va morir. Fuster és
l’antitòpic, l’anticomplaença.

Nosaltres els valencians
ha estat un llibre decisiu per
tota una generació de valencians.
Acomplint aquell principi
fusterià que escriure és
opinar, i que opinar vol dir influir
en els conciutadans. Fins
a quin punt es nota encara
aquesta influència?

Nosaltres els valencians
no és un llibre que naix del no
res sinó que s’inspira en una
certa tradició anterior, especialment
la del valencianisme
republicà dels anys 30, i que
té el seu model, sobretot, en
la Noticia de Catalunya de Vicens
Vives. A través seu Fuster
coneix la renovació historiogràfica
de l’Escola dels Annals.
Fuster no és tan professional
com Vicens Vives que
és un historiador acadèmic,
però té una cosa que no té
Vicens que és una sensibilitat
social més progressista. El llibre
de Vicens Vives està dirigit
sobretot a la burgesia industrial
catalana, a les èlits econòmiques
i socials. Fuster, en
canvi, no pot adreçar-se a la
burgesia autòctona perquè no
existeix —no, almenys, una
burgesia il·lustrada i amb voluntat
de dirigir el país— i es
dirigeix a l’èlit intel·lectual que
ha de sorgir de la universitat.
Tota la tasca que va fer en els
anys 60 amb Reglà, Tarradell,
Giralt, Fontana, Lluch... serà
contribuir a la formació de successives
fornades universitàries
d’economistes, historiadors,
sociòlegs... i no es pot
dir que no ho aconseguís. Darrere
seu ha vingut una primera
generació: Cucó, Ardit, Mira,
Climent, Aracil, Marqués...
i després altres generacions.
D’alguna manera, l’actual Universitat
de València és fruit
d’aquell impuls.

En aquell moment, final
dels anys 50 principi dels 60,
el País Valencià s’hi jugava
molt.

Per una banda el món universitari
era absolutament espanyol.
S’havia produït una depuració
brutal després de la
Guerra. Estava ple de catedràtics
de Madrid que no els interessava
per a res la societat
valenciana. Per altra banda el
valencianisme era un moviment
arcaïtzant, folklòric, assimilat
al franquisme, tolerat i fins i tot recolzat perquè era
això: «ofrenar noves glòries a
Espanya». No sols compatible
sinó també alimentador del
nacionalisme espanyol. Si
aquella situació hagués continuat
hauria provocat el descrèdit
del valencianisme per
reaccionari. I això no va passar
per la figura de Fuster. Perquè
Fuster amb la seva intel·ligència
i la seva obra lúcida va
seduir intel·lectualment les
noves generacions universitàries
contribuint enormement a
prestigiar la llengua i la cultura,
i provocant que les noves
generacions de valencianistes
dels 60 i 70 no sorgeixin dels
sectors tradicionals sinó d’arrels
socials molt distintes.

Com definiries políticament
Fuster?

Fuster va ser un intel·lectual
lliure, heterodox, dissident,
que als anys 60 es va
deixar seduir per un cert marxisme
gramscià. Això no vol dir
que ell fos marxista però sí
que era d’esquerres. Un intellectual
liberal, progressista,
en el sentit més ampli del terme.

Com expliques la frase de
Fuster «El País Valencià serà
d’esquerres o no serà», formulada
per un home que és bàsicament
un lliurepensador?

Fuster està convençut que
l’esquerra és l’única que pot
construir el País Valencià. La
dreta mai no ho farà, perquè
al País Valencià la dreta majoritària
és franquista, és extrema
dreta. La dreta civilitzada,
democràtica, (UDPV, PNPV...)
on Fuster hi tenia molts
amics, va ser escombrada durant
la Transició, i encara no
n’ha aparegut el recanvi.

Fuster, en vida, fou escarnit
pels seus adversaris («cremat
» en falles, marginat a la
premsa, víctima d’atemptats...)
però també hi hagué
una discrepància plantejada
des de les pròpies files en termes
cívics l’anomenada Tercera
Via.

La Tercera Via busca el terme
mig entre el catalanisme i
el blaverisme en el sentit de
bastir un marc d’actuació estrictament
valencià que connecti
més fàcilment amb la societat.
Fuster no estava en
contra d’això. Però ell trobava
que confonien tàctica i estratègia.
Per ell l’estratègia, que
és de supervivència, són els
Països Catalans. Que la tàctica
sigui el País Valencià, que
el marc d’actuació política
sigui l’estrictament valencià,
perfecte. En canvi si l’estratègia
última és també el País
Valencià, si tot acaba amb ell,
malament. Fuster està preocupat
sobretot pel tema de la
llengua i troba que l’única possiblitat
de supervivència de la
llengua passa pels Països
Catalans, un espai comú i
compartit de Perpinyà a Elx.
Fuster sempre va pensar que
l’única possiblitat que el País
Valencià no fos únicament un
fragment d’Espanya, sinó que
tingués realment una personalitat
pròpia, vehiculada sobretot
per la llengua, la cultura i
la història era a través dels
Països Catalans i això 40 anys
després continua sent vàlid
perquè o tenim un futur en
comú o no tenim futur.

S’ha acusat Fuster de no connectar amb la majoria de
la societat valenciana, amb
les classes populars, per què
no li interessaven les falles o
el futbol sinó l’alta cultura. Se
l’acusa de no haver formulat
un nacionalisme més abocat
als sentiments.
Són crítiques falses i injustes.
Falses perquè Fuster ha
escrit molt sobre temes populars
valencians. A Combustible
per a falles recull totes les seves
col·laboracions en llibrets
fallers de Gandia, Sueca, València...
Té un llibre sobre l’Albufera,
té altres lllibres turístics,
de gastronomia... I injustes
perquè ell no és un polític
i no se li pot demanar a un
intel·lectual que actuï políticament,
que creï mites... perquè
aleshores des del punt de vista
intel·lectual diries que és
un demagog.

Fuster ha sobreviscut a
aquells fusterians que volien
veure en ell allò que no era,
un doctrinari. Tu mateix dius
«és un gran assagista però no
un productor d’ideologia
». Però
Fuster conforma una manera
nova de veure el País. Quina
és la contribució especifica
de Fuster al valencianisme
de després de la Guerra?

La gran contribució de Fuster
és furgar en la història
d’un país desvertebrat i projectar
una mirada cap al passat
carregada de modernitat.
No es va dedicar a plorar les
glòries perdudes, ni a buscar
arguments historicistes per a
construir el país. Va a mirar el
passat críticament per poder prendre consciència de les
mancances actuals. Aquesta
és la seva gran contribució, fer
pensable el país, que és el
pas previ a fer-lo possible.

Es podria dir que Fuster
era un patriota, malgré lui?

Depèn de què entenem per
patriota. A Contra el nacionalisme,
Fuster es defineix com
un nacionalista, en tot cas, defensiu.
Fuster creia que el nacionalisme
podria ser superat
en una societat en la qual tampoc
no existira el nacionalisme
que t’agredeix. Si el nacionalisme
vol dir autocomplaença
o ser una mica xenòfob, és
clar que Fuster no ho era, de
nacionalista. En canvi, si és
reaccionar contra un nacionalisme
agressiu, sí que es podria
dir que Fuster era un patriota
malgré lui. Però el seu
és un patriotisme cívic, liberal,
que no té res a veure amb la
idea que tenim del patriotisme
tronat, mític, simbòlic...

Per què els postulats polítics
de Fuster, el fusterianisme,
no se’n surt?

Molts diuen que per les
seves pròpies insuficiències.
Per la distància entre el país
«real» i el país «imaginari», que
és una manera d’impugnar
l’anàlisi sociològica de Fuster
i, amb ella, la viabilitat de les
seves propostes polítiques.
Però com a historiador, no puc
deixar de referir-me a la terrible
ofensiva que va caure sobre
el País Valencià durant els
anys de la Transició. En part,
perquè la dreta utilitzà l’anticatalanisme
per neutralitzar
l’hegemonia electoral de les
esquerres. Però en part també
per la por que hi havia a
Madrid en aquell moment a la
generalització del mapa autonòmic,
a que el País Valencià
pogués esdevenir una segona
Catalunya o, pitjor encara, a
que s’hi federés en el marc
dels Països Catalans. D’ací la
prohibició expressa de la
Constitució a la federació de
comunitats autònomes, pensada
clarament per als Països
Catalans. I d’ací també la demonització
de les propostes
fusterianes en un moment en
què començava la seva difusió
social, popular. L’ofensiva va
ser brutal, amb tots els recursos
—econòmics i de tota mena—
de l’aparell de l’Estat i
de les seves prolongacions
mediàtiques. I això resultà
efectiu. Tampoc els dirigents
locals de l’esquerra van estar
a l’altura, per inexperiència,
per incapacitat i per respecte
a la superioritat. L’Estatut valencià
el pactaren Abril Martorell
i Guerra, i aquí s’acabà
tot. No crec que es pogués fer
molt per impedir-ho. Ni que poguem
«mesurar» la incidència
del fusterianisme pels resultats
electorals del BNV, del valencianisme
polític. El fusterianisme,
si és que això existeix,
impregna també els altres partits
progressistes, els moviments
culturals i cívics, la Universitat...
Com deia abans, és
en el món universitari on millor
podem constatar la vigència
del seu llegat intel·lectual i polític.

Recentment l’Associació
d’Escriptors en Llengua Catalana
del País Valencià ha redactat
un informe hipercrític
en relació a la situació de la
llengua. Comparteixes aquestes
valoracions?

Tot el que es diu caracteritzant
la situació valenciana en
termes crítics seria ben ajustat,
insuficient fins i tot. En els
25 anys des de la Transició hi
ha hagut avenços considerables
fins i tot impensables. En
el camp de l’ensenyament
s’ha introduït la llengua a uns
nivells que haurien pogut semblar
utòpics, de tan baix i
degradat com era el nivell de
partida. Però s’ha notat molt
l’arribada del PP al poder. El
PP manté una política de
menysteniment de la llengua i
això en una societat fràgil i
poc vertebrada com la valenciana
ha afectat força el prestigi
social que la llengua havia
recuperat en els anys 70 i 80.

La televisió havia de contribuir
al prestigi social de la
llengua.

En aquest cas les comparacions
amb Catalunya són
inevitables. Quan s’engegà
TV3 a molta gent li sobta veure
Dallas en català, però el fet
d’haver persistit ha contribuït
enormement a la normalització
del català. Avui seria impensable
que TV3 emetés en
castellà. A Canal 9 es va fer el
mateix i els directius de Canal
9 davant la resposta inicial similar
—estic parlant de l’època
socialista— van optar per
doblar les pel·lícules al castellà.
Aquesta decisió és un
colp enorme per a la llengua
perquè crees en el subsconcient
de la gent la idea que la
teva llengua no serveix com a
vehicle d’entreteniment i cultura.
El valencià servia, com
sempre, per a la burla, per al
riure... Es podien fer en valencià
programes com el de Joan
Monleón, però quan l’entreniment
era més seriós, quan era
ja cultura, això només en castellà.
Aquesta decisió, presa
pels socialistes, afectà durament
el prestigi de la llengua
i amb el PP encara és pitjor.

Però el segon canal, Punt
2, és íntegrament en valencià.

Però és el gueto. Amb una
programació molt digna, de
documentals i programes culturals,
però clarament minoritària.
L’índex d’audiència és
del 3%, mentre que Canal 9 sí
que lluita per l’audiència.
Amb programes execrables
que tots tenim al cap,
com ara Tómbola.
I una cosa encara pitjor, i
és que Canal 9 importa professionals,
destruint la indústria
audiovisual valenciana. No
només dobladors, sinó guionistes,
presentadors... Molts
programes d’entreteniment
són presentats per l’star system
espanyol: Juanymedio, la
Lolita, la Belinda Washington...
I això ha impedit la creació
d’un star system propi. Tu
mires les cadenes de televisió
espanyoles, des de TVE1 a Tele5
o Antena3 i molts dels
seus locutors procedeixen de
les televisions autonòmiques,
des de l’Àngels Barceló al Carlos
Sobera. Això vol dir que
TV3 crea el seu star-system i
l’exporta. En crea constantment,
i el marc referencial és
català. Programes com el del
Mikimoto, els del Buenafuente
o el Toni Soler tenen el seu
propi marc referencial. En canvi
València no crea, importa
cares de segona de la televisió
espanyola.

L’Acadèmia Valenciana de
la Llengua, no pot ser un element
que pacifiqui l’estat de
crispació de sectors de la
societat valenciana?

L’Acadèmia Valenciana de
la Llengua (AVL) no s’hauria
d’haver creat mai. És pitjor la
seva existència que la seva
inexistència. Fins ara, a pesar
dels atacs de la dreta i l’extrema
dreta, no s’ha qüestionat
mai, una vegada han arribat al
poder, el model de llengua —
normatiu, fabrià— utilitzat en
l’administració i les institucions.
L’existència d’una acadèmia,
en la mesura que es
presenta com a institució de
referència, pot contribuir a separar
el valencià del català. El
PP no tenia més remei, pels
seus interessos electorals,
que mantenir l’anticatalanisme,
però una cosa es la retòrica,
i una altra la pràctica. El
PP no vol ser la dreta ni menys
encara l’extrema dreta, volen
guanyar-se el recolzament de
sectors moderats per a ser hegemònics,
per a perpetuar-se
en el poder. I això els portava,
en el tema de la llengua, a no
poder anar frontalment contra
la Universitat. El PP no s’hauria
inventat mai una altra llengua.
I en canvi ara tenim una
AVL que les primeres coses
que fa es establir una sèrie de
paraules, paraules normatives
i paraules que no ho són. A
més de l’ús polític que en fa i
en farà la Generalitat Valenciana,
precisament per marcar diferències.

Parodiant dos insignes
valencians, per tu, els Països
Catalans són una passió inútil
o una passió necessària?

Com per a Fuster, per a mi,
els Països Catalans són l’única
possibilitat de supervivència
i de futur com a país
. Això
és una «idea política», però no
és «política». Això no pressuposa
necessàriament que els
Països Catalans hagin de ser
un Estat dins d’Europa o dins
d’Espanya. Els Països Catalans
no són cap utopia, existeixen
des del moment que hi
ha un espai lingüístic i cultural,
una història compartida,
una altra cosa és que no tinguin
cap reconeixement ni
una construcció institucional,
però ja hi ha institucions que
estan funcionant com l’Institut
Joan Lluís Vives al món
universitari.

Joan Fuster va mantenir
una gran amistat amb Josep
Pla amb qui compartia la sornegueria,
l’escepticisme, el
dubte metòdic. Però mentre
a Fuster el portaren al compromís,
a Pla no. Com expliques
aquestes trajectòrries
diferents?

Són circumstàncies i generacions
diferents. Pla es bastant
anterior a la Guerra i l’ha
viscuda. En canvi, Fuster és
un adolescent durant la Guerra.
A més en els anys 40 i 50,
la situació de la llengua al
País Valencià és tot, excepte
normal i la lluita per la normalitat
porta necessàriament
Fuster a una actitud de compromís
polític que Pla no havia
tingut necessitat. Escriure
en català al País Valencià als
anys 50 i 60 és un acte polític.
Fer-ho als anys 20 o 30
al Principat per a Pla no.

Antoni Furió(Sueca, 1958)

Professor del Departament
d’Història Medieval
de la Universitat de València.
Des del 1997 és director
de publicacions
de la Universitat de València.
Director de la revista L’Espill,
—fundada per Joan Fuster el
1979— des de l’inici de la seva
2a època, el 1999.
Responsable de l’edició
de l’Obra completa de Joan
Fuster
, que properament editarà
Edicions 62 amb la col·laboració
de la Universitat de València i la
Diputació de Barcelona.
Responsable de l’edició de la
Correspondència de Joan Fuster,
editada per 3i4 i la Universitat
de València.
Autor de la biografia de Joan
Fuster, Àlbum Fuster.
Com a historiador ha publicat
entre d’altres,
Camperols del País Valencià,
Història del País Valencià, i
València, un mercat medieval.

De Entrevista a Antoni Furió

28/2/2010

Vosté coneix l’obra de Joan Fuster, per tal com ha dedicat molts anys de la seua carrera acadèmica a investigar la vida de l’assagista. Quina és la valoració que ens pot fer, doncs, de l’empremta que ha deixat Fuster en el món del nacionalisme valencià, en particular, i en la societat valenciana, en general?

Jo no diré que Fuster siga l’inici absolut, que abans no hi havia res ni ningú. Sense la tradició anterior, sense el valencianisme de les primeres dècades del segle XX i, sobretot, la generació dels anys trenta, Fuster no hagués estat el que ha estat. Fuster, en canvi, sí que representa l’entrada en la modernitat, la superació del valencianisme folklòric i arcaïtzant de Lo Rat Penat, tolerat pel règim, i també del valencianisme catòlic i poruc de Xavier Casp, que molt prompte es veuria desplaçat per l’enorme dimensió de la figura i l’obra de Fuster, i d’ací el ressentiment que el portaria a militar més tard en l’anticatalanisme més primari. L’aposta de Fuster per la modernitat va ser decisiva per a connectar amb la Universitat, amb les noves generacions d’estudiants universitaris que havien de “reinventar” i “reconstruir” nacionalment el País Valencià. Molta gent no ho ha entès, això, i li reprotxa a Fuster que no fóra més populista, que no li agradassen les falles –cosa que no és veritat: Fuster va ser un consumat autor d’articles en llibrets de falla, recollits en Combustible per a falles–, el futbol..., que no fóra el Jordi Pujol que el País Valencià necessitava. Obliden que Fuster no era un polític, ni tan sols un pensador polític, sinó un intel·lectual. Una ment lliure que llegia, pensava i escrivia. I això ja és molt i això ja és prou. La millor valoració que puc fer de l’empremta de Fuster en el nacionalisme valencià és que el va fer possible, ens va ajudar a pensar i a “pensar-nos” col·lectivament, a pensar-nos com a valencians. I això és una cosa que li hauran de reconèixer fins i tot els qui no comparteixen o discrepen dels seus plantejaments. El que pretenia Fuster, i crec que ho va aconseguir, era ser un revulsiu i despertar la societat valenciana de l’estat de somnolència digestiva en què vegetava. Això no vol dir, però, que la son no ens torne a véncer de nou...

+ Info:

El país com a problema. La deriva del poble valencià exigia, a parer de Fuster, una resposta moral. FRANCESC CALAFAT 25 ABR 2012

PER QUÈ LLEGIR JOAN FUSTER?. Ferran Archilés

Quadern, El País, 26/4/2012


A la mateixa secció:


Entrevista a Ramon Cotarelo, filòsof i politòleg: "a Catalunya l’independentisme és un moviment social d’àmplia base"


‘Estimadíssima Núria’: la carta de resposta de Jordi Cuixart a Núria Cadenes.


La investidura de Puigdemont i les tensions de l’independentisme


República Catalana: L’ajornament de la investidura de Puigdemont fa aflorar dues estratègies dins l’independentisme


Alacant (L’Alacantí): Acte de l’Espai de Trobada per la Llibertat. Les classes populars enfront del Règin del 78. Autodeterminació o repressió.


República Catalana: Rumb cap a la col·lisió


República Catalana: To recuperat


Hi ha una manera d’investir Puigdemont i no frenar la recuperació de les institucions


Renunciar davant un tribunal sectari


Al País Valencià: Democràcia i Llibertat

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com