contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

Seguir la vida del lloc RSS 2.0

 

Vídeos
Anticapitalistes
 
Xarxes Socials
Anticapitalistes
Organitzacions
Anticapitalistes

 
 
WEBS ALTERNATIVES
 
 
anticapitalistes.net
  
dimarts 1 de febrer de 2011 | Manuel
+ Crónicas de la lucha del pueblo tunecino, + Minuto a minuto de las revueltas en Egipto contra el régimen de Mubarak

Les revolucions estan en marxa a Egipte i a Tunísia

Buró de la Quarta Internacional

en castellà abaix

"El tret característic més indiscutible de les revolucions és la intervenció directa de les masses en els esdeveniments històrics. En temps normals, l’Estat, sigui monàrquic o democràtic, està per sobre de la nació, la història va a càrrec dels especialistes d’aquest ofici: els monarques, els ministres, els buròcrates, els parlamentaris, els periodistes. Però en els moments decisius, quan l’ordre establert es fa insuportable per a les masses, aquestes trenquen les barreres que les separen de la palestra política, (...). La història de les revolucions és per a nosaltres, per sobre de tot, la història de la irrupció violenta de les masses en el govern dels seus propis destins".

Lev Trotski, Pròleg d’Història de la Revolució Russa.

Tal com passa amb qualsevol revolució, la situació canvia cada hora. Qualsevol anàlisi serà superat indubtablement pels esdeveniments que ocorrin en les pròximes hores o dies. Però ja podem dir que els pobles tunisià i egipci estan escrivint les primeres pàgines de les revolucions del segle 21. Estan causant commoció en el món àrab, des d’Alger fins Ramallah, des de Amman fins Sanà al Iemen. Dins de les condicions històriques particulars d’aquesta societat, aquestes revolucions sorgeixen de la crisi que està sacsejant el sistema capitalista mundial. Les "revoltes de pobres" es combinen amb una mobilització immensa per la democràcia. Els efectes de la crisi econòmica mundial, juntament amb l’opressió de les dictadures, estan convertint a aquests països, en la situació actual, en les baules febles de la dominació imperialista. Estan creant les condicions per al començament de processos de revolucions socials i democràtiques.

Manifestacions, vagues, mítings massius, comitès d’autodefensa, mobilitzacions de sindicats, d’associacions civils i de totes les classes populars; "aquells de baix" i "aquells del mig" que es passen cap a la insurrecció, "aquells de dalt que ja no poden governar com abans ", convergència entre partits de l’oposició radical contra el sistema, aquests són tots ingredients per a una situació prerevolucionària o revolucionària que avui està ja a punt d’esclatar.

Avui li toca el torn a Egipte veure a centenars de milers de treballadors, joves i aturats plantar-li cara a la dictadura de Mubarak.

A Tunísia, una dictadura sagnant va ser talada. Era el focus de l’odi d’una societat sencera, de les classes populars i, en particular, de la joventut. Havia de desbaratar el règim de Ben Ali, la seva repressió i corrupció, un sistema recolzat per totes les potències imperialistes, França, Estats Units, la Unió Europea.

És aquest mateix moviment el que s’estén avui per Egipte.

Hi ha, per descomptat, diferències històriques entre els dos països. Egipte és el país més poblat del món àrab. Té un lloc geoestratègic decisiu a l’Orient Mitjà. Les estructures de l’Estat, les institucions i el rol de l’Exèrcit són diferents allà. Però és el mateix moviment bàsic el que afecta a ambdós països.

Les masses tunisianes ja no podien suportar un sistema econòmic - "un bon alumne de l’economia mundial", segons el Sr Strauss-Kahn- que les feia morir de fam. L’augment general dels preus dels aliments bàsics, un atur de gairebé 30 per cent i centenars de milers de persones joves preparades, qualificades i sense feina van crear terreny fèrtil per al desenvolupament d’una revolta social que, combinada amb la crisi política, va portar a una revolució.

Entre 2006 i 2008, hi va haver augments dramàtics dels preus dels productes essencials, inclosos l’arròs, el blat i el blat de moro. El preu de l’arròs es va triplicar en cinc anys, d’aproximadament 600 $ la tona el 2003 a més de 1800 $ la tona al maig de 2008.

L’augment recent del preu del blat s’evidencia amb un salt d’un 32 per cent assolit durant la segona meitat del 2010 a l’índex combinat dels preus dels aliments.

La gran alça en els preus del sucre, dels cereals i de les llavors oleaginoses va portar a nivells rècord dels preus dels aliments a nivell mundial, excedint els de 2008, la qual cosa va causar revoltes a tot el món.

Al mateix temps, el FMI i l’OMC estan exigint aixecar totes les barreres aranzelàries i possar fi a tots els subsidis d’aliments.

La recent alça especulativa dels preus dels aliments va intensificar el desenvolupament mundial de la fam a una escala mai abans vista, la qual està colpejant a una sèrie de països a l’Àfrica i al món àrab.

Egipte també ha sentit els efectes de l’augment general dels preus dels aliments. L’economia no crea suficients llocs de treball per a alleujar les necessitats de la població. Les polítiques neoliberals que s’han implementat des de 2000 han agreujat les desigualtats i empobrit a milions de famílies. Prop del 40 per cent dels 80 milions d’egipcis segueixen vivint amb menys de dos dòlars per dia, i el 90 per cent dels aturats són menors de 30 anys.

Un altre assumpte extraordinari és que la federació sindical nacional -dirigida per membres del govern- ha retirat en part el seu suport al govern en les dues setmanes des que es va produir la insurrecció tunisiana. Volien que es controlessin els preus, un augment de salaris i un sistema de distribució d’aliments subsidiat, en no ser capaç el poble d’aconseguir les necessitats bàsiques, com ara el te o l’oli. Que els líders sindicals exigeixin això no té precedents perquè han estat defensors cecs del neoliberalisme. Aquest és l’impacte dels esdeveniments tunisians.

A Tunísia, aquesta revolució té arrels profundes. El moviment social actual és el resultat d’un cicle de mobilitzacions i moviments que treuen la seva força de la història de les lluites del poble tunisià i les seves organitzacions, particularment moltes associacions que lluiten pels drets humans i les llibertats democràtiques, i els sindicats, com són molts sectors de la Unió General Tunisiana del Treball (UGTT).

Recordem la lluita el 1999 de certes figures per la llibertat d’expressió i de viatjar, el moviment de 2000 dels estudiants d’escola superior, les mobilitzacions de 2001 contra la guerra a l’Iraq, la segona Intifada el 2002-2003, les vagues i les manifestacions de 2008 a Gafsa, Ben Guerdane el juny de 2010 i Sidi Mouzo, que a finals de 2010 va obrir el camí per a la revolució.

Es tracta d’un moviment històric, que va començar amb aquesta combinació de revolta social i de l’enderrocament d’una dictadura, però que avui busca arribar més enllà. Es tracta d’una revolució democràtica radical que té exigències socials anticapitalistes. Ben Alí va haver de fugir, però l’essència del seu sistema gangsteril va romandre. La força de la mobilització ha obligat els en altre temps partidaris de Ben Ali a abandonar gradualment el govern, però, mentre escrivim aquesta declaració, el primer ministre és Ghannouchi, partidari de Ben Alí.

I la revolució vol arribar més enllà: "RCD, fora!", "Ghannouchi, fora!", Darrere d’aquestes exigències, és el sistema polític en la seva totalitat, totes les institucions, tot l’aparell repressiu el que hauria de ser eradicat. Cal acabar amb tot el sistema de Ben Alí i establir tots els drets i les llibertats democràtiques: el dret a la lliure expressió, el dret a vaga, el dret a manifestar-se, el pluralisme d’associacions, sindicats i partits.

A abolir l’presidència i instal lar un govern revolucionari provisional!

Desfer-se de la dictadura i de totes les activitats que busquen protegir el poder de les classes dominants significa avui iniciar un procés d’eleccions lliures per a una Assemblea Constituent. Aquest procés ha de tenir les seves bases en l’organització de comitès i consells populars i de coordinació que han sorgit del procés actual, perquè no sigui confiscat per un nou règim oligàrquic.

En aquest procés, els anticapitalistes defensaran les exigències clau d’un programa que trenqui amb la lògica imperialista i capitalista: satisfer les necessitats vitals de les classes populars -pa, salaris, llocs de treball, reorganització de l’economia en base a les necessitats socials fonamentals- serveis públics gratuïts i adequats, escoles, salut, drets de les dones, reforma agrària radical, socialització dels bancs i dels sectors clau de l’economia, ampliació de la protecció social per atur, salut i jubilació, cancel·lació del deute, sobirania nacional i popular. Aquest és el programa d’un govern democràtic que estaria al servei dels obrers i la població.

Al mateix temps, ja sigui per organitzar la defensa dels districtes, per treure de l’administració estatal o de les grans companyies els líders de l’RCD, o per reorganitzar la distribució dels aliments, els treballadors i els joves estan organitzant les seves assemblees i comitès propis. Els sectors més combatius i els més radicals han de donar suport, estimular, organitzar i coordinar totes aquestes estructures d’autoorganització. Són quelcom sobre el que s’ha de construir per establir un poder democràtic de les classes populars.

En el moment en que escrivim aquesta declaració, Egipte està en un estat d’insurrecció. Tot i la repressió sagnant, es desenvolupen onades de mobilitzacions de masses. Centenars de milers de manifestants estan als carrers del El Caire, Alexandria i Suez. La seu del dominant PND i símbols del règim han estat atacats. L’odi cap al sistema de Mubarak, el rebuig total a la corrupció i la crida a que se satisfacin les exigències socials vitals, contra les pujades dels preus han donat peu i han alimentat la mobilització de totes les classes populars. El règim està vacil·lant. El liderat de l’Exèrcit, recolzat per Estats Units, ha intentat un "cop autogestionat" en posar a Omar Suleiman, cap dels serveis secrets i pilar del règim actual, al costat de Mubarak com a vicepresident. L’Exèrcit està sota molta pressió. S’han observat escenes de confraternització entre el poble i els soldats, però, davant la determinació dels egipcis, el liderat de l’Exèrcit també podria optar per la confrontació i la repressió violenta. L’exigència de les milions de persones als carrers no pot estar més clara: Mubarak ha d’anar-se, però és tota la dictadura, tot l’aparell repressiu què cal enderrocar i ser substituït amb un procés democràtic amb tots els drets i les llibertats. La crida a un dia de mobilitzacions el primer de febrer és el proper pas.

A Egipte també és necessari acabar amb la dictadura i fundar un procés democràtic amb tots els drets i les llibertats democràtiques fonamentals.

El moviment actual és el més important des de les revoltes del pa de 1977, però aquí novament té arrels profundes.

Mubarak ha mantingut un règim dictatorial durant els passats 30 anys, amb el qual ha empresonat i assassinat els seus oponents, suprimint qualsevol expressió independent del moviment social i de l’oposició política. La farsa electoral de novembre de 2010, controlada en la seva totalitat pel PND (el qual va guanyar més del 80 per cent dels llocs), és l’exemple més recent. Durant els últims anys, hi ha hagut moviments vaguístics importants - particularment dels treballadors tèxtils d’El-Mahalla-, vagues generals i manifestacions i protestes de diferents categories socials, grans mobilitzacions antiimperialistes el 2004 contra l’ocupació militar de l’Iraq i l’Afganistan, els quals han marcat el rebuig i l’aïllament d’un règim sostingut només per Estats Units i la Unió Europea.

Egipte és, juntament amb Israel i Aràbia Saudita, un dels tres pilars de la política imperialista a la regió. Estats Units, Israel i Europa faran tot el que estigui al seu abast per evitar que Egipte escapi de la seva zona d’influència i per oposar-se a un desenvolupament revolucionari de les protestes.

La revolució tunisiana ha encès el món àrab. També és, per a tota una generació, la seva primera revolució. Tot pot canviar avui amb l’aixecament del poble egipci. La mobilització tindrà indubtablement les seves repercussions a través de la regió, particularment a l’encoratjar els palestins, tot i la vergonyosa declaració de Mahmoud Abbas.

Hem de construir un mur de solidaritat al voltant dels processos revolucionaris que es desenvolupen a Tunísia i Egipte, recolzat per la solidaritat activa amb les mobilitzacions que s’estan donant a tot el món àrab. No podem ignorar la possibilitat de cops forts per part de l’aparell repressiu de Ben Alí, o les amenaces del seu amic Khadafi. Així mateix, si el règim opta per la confrontació, els líders de l’Exèrcit podrien desencadenar una repressió sagnant.

Davant l’aprofundiment del procés revolucionari, les potències d’Occident i les classes dominants tractaran de reprendre el control trencant aquesta immensa esperança.

Els pobles tunisià i egipci han de poder comptar amb la totalitat del moviment obrer internacional, amb la totalitat del moviment per la justícia global. En els sindicats, les associacions, els partits d’esquerra, hem de donar suport a les lluites d’aquests pobles i la revolta que llampega per tot el món àrab.

Que visquin les revolucions tunicina i egípcia!

Solidaritat amb les lluites del món àrab!


Las revoluciones están en marcha en Egipto y Túnez.

Declaración del Buró de la Cuarta Internacional

El rasgo característico más indiscutible de las revoluciones es la intervención directa de las masas en los acontecimientos históricos. En tiempos normales, el Estado, sea monárquico o democrático, está por encima de la nación; la historia corre a cargo de los especialistas de este oficio: los monarcas, los ministros, los burócratas, los parlamentarios, los periodistas. Pero en los momentos decisivos, cuando el orden establecido se hace insoportable para las masas, estas rompen las barreras que las separan de la palestra política, (…). La historia de las revoluciones es para nosotros, por encima de todo, la historia de la irrupción violenta de las masas en el gobierno de sus propios destinos."

León Trotsky, Prólogo de Historia de la Revolución Rusa

Tal como ocurre con cualquier revolución, la situación cambia cada hora. Cualquier análisis será superado indudablemente por los eventos que ocurran en las próximas horas o días. Pero ya podemos decir que los pueblos tunecino y egipcio están escribiendo las primeras páginas de las revoluciones del siglo 21. Están causando conmoción en el mundo árabe, desde Argel hasta Ramala, desde Ammán hasta Saná en Yemen. Dentro de las condiciones históricas particulares de esta sociedad, estas revoluciones surgen de la crisis que está sacudiendo al sistema capitalista mundial. Las “rebeliones de pobres” se combinan con una movilización inmensa por la democracia. Los efectos de la crisis económica mundial, junto con la opresión de las dictaduras, están convirtiendo a estos países, en la situación actual, en los eslabones débiles de la dominación imperialista. Están creando las condiciones para el comienzo de procesos de revoluciones sociales y democráticas.

Manifestaciones, huelgas, mítines masivos, comités de autodefensa, movilizaciones de sindicatos, de asociaciones civiles y de todas las clases populares; “aquellos de abajo” y “aquellos del medio” que se pasan hacia la insurrección, “aquellos de arriba que ya no pueden gobernar como antes”, convergencia entre partidos de la oposición radical contra el sistema, estos son todos ingredientes para una situación prerrevolucionaria o revolucionaria que hoy está ya a punto de estallar.

Hoy le toca el turno a Egipto ver a cientos de miles de trabajadores, jóvenes y desempleados hacerle frente a la dictadura de Mubarak.

En Túnez, una dictadura sangrienta fue talada. Era el foco del odio de una sociedad entera; de las clases populares y, en particular, de la juventud. Tenía que desbaratarse el régimen de Ben Alí, su represión y corrupción, un sistema apoyado por todas las potencias imperialistas, Francia, Estados Unidos, la Unión Europea.

Es este mismo movimiento el que se extiende hoy por Egipto.

Existen, por supuesto, diferencias históricas entre ambos países. Egipto es el país más poblado del mundo árabe. Tiene un lugar geoestratégico decisivo en Oriente Medio. Las estructuras del Estado, las instituciones y el rol del Ejército son distintos allí. Pero es el mismo movimiento básico el que afecta a ambos países.

Las masas tunecinas ya no podían soportar un sistema económico –“un buen alumno de la economía mundial”, según el Sr. Strauss-Kahn— que las hacía morir de hambre. El aumento general de los precios de los alimentos básicos, un desempleo de casi 30 por ciento y cientos de miles de personas jóvenes entrenadas, cualificadas y sin trabajo crearon terreno fértil para el desarrollo de una revuelta social que, combinada con la crisis política, llevó a una revolución.

Entre 2006 y 2008, hubo aumentos dramáticos de los precios de los productos esenciales, incluidos el arroz, el trigo y el maíz. El precio del arroz se triplicó en cinco años, de aproximadamente $600 la tonelada en 2003 a más de $1800 la tonelada para mayo de 2008.

El aumento reciente del precio del trigo se evidencia con un salto de un 32 por ciento reportado durante la segunda mitad de 2010 en el índice combinado de los precios de los alimentos. La gran alza en los precios del azúcar, de los cereales y de las semillas oleaginosas llevó a niveles récord los precios de los alimentos a nivel mundial, excediendo los de 2008, lo cual causó revueltas en todo el mundo. Al mismo tiempo, el FMI y la OMC están exigiendo levantar todas las barreras arancelarias y cesar todos los subsidios de alimentos. La reciente alza especulativa de los precios de los alimentos intensificó el desarrollo mundial de la hambruna a una escala nunca antes vista, la cual está golpeando a una serie de países en África y el mundo árabe.

Egipto también ha sentido los efectos del aumento general de los precios de los alimentos. La economía no crea suficientes empleos para aliviar las necesidades de la población. Las políticas neoliberales que se han implementado desde 2000 han agravado las desigualdades y empobrecido a millones de familias. Cerca de 40 por ciento de los 80 millones de egipcios siguen viviendo con menos de dos dólares por día, y 90 por ciento de los desempleados son menores de 30 años.

Otro asunto extraordinario es que la federación sindical nacional –dirigida por miembros del gobierno—ha retirado en parte su apoyo al gobierno en las dos semanas desde que se produjo la insurrección tunecina. Querían que se controlaran los precios, un aumento de salarios y un sistema de distribución de alimentos subsidiado; al no ser capaz el pueblo de obtener las necesidades básicas, tales como el té o el aceite. Que los líderes sindicales exijan esto no tiene precedentes porque han sido defensores ciegos del neoliberalismo. Ese es el impacto de los eventos tunecinos.

En Túnez, esta revolución tiene raíces profundas. El movimiento social actual es el resultado de un ciclo de movilizaciones y movimientos que sacan su fuerza de la historia de las luchas del pueblo tunecino y sus organizaciones, particularmente muchas asociaciones que luchan por los derechos humanos y las libertades democráticas, y los sindicatos, como son muchos sectores de la Unión General Tunecina del Trabajo (UGTT).

Recordamos la lucha en 1999 de ciertas figuras por la libertad de expresión y de viajar, el movimiento de 2000 de los estudiantes de escuela superior, las movilizaciones de 2001 contra la guerra en Irak, la segunda Intifada en 2002-2003, las huelgas y las manifestaciones de 2008 en Gafsa, Ben Guerdane en junio de 2010 y Sidi Mouzid, que para finales de 2010 abrió el camino para la revolución.

Se trata de un movimiento histórico, que comenzó con esta combinación de revuelta social y del derrocamiento de una dictadura, pero que hoy busca llegar más allá. Se trata de una revolución democrática radical que tiene exigencias sociales anticapitalistas.

Ben Alí tuvo que huir, pero la esencia de su sistema gansteril permaneció. La fuerza de la movilización ha obligado a los otrora partidarios de Ben Alí a abandonar gradualmente el gobierno, pero, mientras escribimos esta declaración, el Primer Ministro es Ghannouchi, partidario de Ben Alí.

Y la revolución quiere llegar más allá: “¡RCD, fuera!”, “Ghannouchi, fuera!”, detrás de estas exigencias, es el sistema político en su totalidad, todas las instituciones, todo el aparato represivo el que debiera ser erradicado. Es necesario acabar con todo el sistema de Ben Alí y establecer todos los derechos y las libertades democráticas: el derecho a la libre expresión, el derecho a huelga, el derecho a manifestarse, el pluralismo de asociaciones, sindicatos y partidos.

¡A abolir la presidencia e instalar un gobierno revolucionario provisional!

Deshacerse de la dictadura y de todas las actividades que buscan proteger el poder de las clases dominantes significa hoy iniciar un proceso de elecciones libres para una Asamblea Constituyente. Este proceso debe tener sus bases en la organización de comités y consejos populares y de coordinación que han surgido del proceso actual, si es que no ha de ser confiscado por un nuevo régimen oligárquico.

En ese proceso, los anticapitalistas defenderán las exigencias clave de un programa que rompa con la lógica imperialista y capitalista: satisfacer las necesidades vitales de las clases populares –pan, salarios, empleos; reorganización de la economía a base de las necesidades sociales fundamentales—servicios públicos gratis y adecuados, escuelas, salud, derechos de las mujeres, reforma agraria radical, socialización de los bancos y de los sectores clave de la economía, ampliación de la protección social para el desempleo, salud y retiro, cancelación de la deuda, soberanía nacional y popular. Este es el programa de un gobierno democrático que estaría al servicio de los obreros y la población.

Al mismo tiempo, ya sea para organizar la defensa de los distritos, para sacar de la administración estatal o de las grandes compañías a los líderes de la RCD, o para reorganizar la distribución de los artículos de alimento, los trabajadores y los jóvenes están organizando sus asambleas y comités propios. Los sectores más combativos y los más radicales deben apoyar, estimular, organizar y coordinar todas estas estructuras de autoorganización. Son algo sobre lo cual hay que construir para establecer un poder democrático de las clases populares.

Para el momento en que escribimos esta declaración, Egipto está en un estado de insurrección. A pesar de la represión sangrienta, se desarrollan oleadas de movilizaciones de masas. Cientos de miles de manifestantes están en las calles del El Cairo, Alejandría y Suez. La sede del dominante PND y símbolos del régimen han sido atacados. El odio hacia el sistema de Mubarak, el rechazo total a la corrupción y el llamado a que se satisfagan las exigencias sociales vitales contra las alzas de los precios han dado pie a y han alimentado la movilización de todas las clases populares. El régimen está vacilando. El liderato del Ejército, apoyado por Estados Unidos, ha intentado un “golpe autogestionado” al poner a Omar Suleiman, cabeza de los servicios secretos y pilar del régimen actual, al lado de Mubarak como vicepresidente. El Ejército está bajo mucha presión. Se han observado escenas de confraternización entre el pueblo y los soldados, pero, ante la determinación de los egipcios, el liderato del Ejército también podría optar por la confrontación y la represión violenta. La exigencia de las millones de personas en las calles no puede estar más clara: Mubarak debe irse, pero es toda la dictadura, todo el aparato represivo el que hay que derrumbar y ser sustituido con un proceso democrático con todos los derechos y las libertades. El llamado a un día de movilizaciones el 1ro de febrero es el próximo paso.

En Egipto también es necesario acabar con la dictadura y fundar un proceso democrático con todos los derechos y las libertades democráticas fundamentales.

El movimiento actual es el más importante desde las revueltas del pan de 1977, pero aquí nuevamente tiene raíces profundas.

Mubarak ha mantenido un régimen dictatorial durante los pasados 30 años, con el cual ha encarcelado y asesinado a sus oponentes, suprimiendo cualquier expresión independiente del movimiento social y de la oposición política. La farsa electoral de noviembre de 2010, controlada en su totalidad por el PND (el cual ganó más del 80 por ciento de los puestos), es el ejemplo más reciente. Durante los últimos años, ha habido movimientos huelgarios importantes — particularmente de los trabajadores textiles de El-Mahalla—, huelgas generales y manifestaciones y protestas de diferentes categorías sociales, grandes movilizaciones antiimperialistas en 2004 contra la ocupación militar de Irak y Afganistán, los cuales han marcado el rechazo y el aislamiento de un régimen sostenido solo por Estados Unidos y la Unión Europea.

Egipto es, junto con Israel y Arabia Saudita, uno de los tres pilares de la política imperialista en la región. Estados Unidos, Israel y Europa harán todo lo que esté a su alcance para evitar que Egipto escape de su zona de influencia y para oponerse a un desarrollo revolucionario de las protestas.

La revolución tunecina ha encendido al mundo árabe. También es, para toda una generación, su primera revolución. Todo puede cambiar hoy con el levantamiento del pueblo egipcio. La movilización tendrá indudablemente sus repercusiones a través de la región, particularmente al alentar a los palestinos, a pesar de la vergonzosa declaración de Mahmoud Abbas.

Tenemos que construir una pared de solidaridad alrededor de los procesos revolucionarios que se desarrollan en Túnez y Egipto, apoyado por la solidaridad activa con las movilizaciones que se están dando por todo el mundo árabe. No podemos ignorar la posibilidad de golpes fuertes por parte del aparato represivo de Ben Alí, o las amenazas de su amigo Khadaffi. Asimismo, si el régimen opta por la confrontación, los líderes del Ejército podrían desatar una represión sangrienta.

Ante la profundización del proceso revolucionario, las potencias de Occidente y las clases dominantes tratarán de retomar el control quebrando esta inmensa esperanza.

Los pueblos tunecino y egipcio deben poder contar con la totalidad del movimiento obrero internacional, con la totalidad del movimiento por la justicia global. En los sindicatos, las asociaciones, los partidos de izquierda, debemos apoyar las luchas de estos pueblos y la revuelta que relampaguea por todo el mundo árabe.

¡Que vivan las revoluciones tunicina y egipcia!

¡Solidaridad con las luchas del mundo árabe!

Buró de la Cuarta Internacional 8:00 p.m., 30 de enero de 2011

+ Info:

Túnez y más allá: ¿Revolución? Miguel Romero/Viento Sur 114

Entrevista a Olivier Besancenot en Túnez: "A partir de ahora, sé que la revolución es posible". 30/1/2011

Las enseñanzas de Túnez y Egipto. Guillermo Almeyra

Crónicas de la lucha del pueblo tunecino de Alma Allende en Rebelión.org

Minuto a minuto de las revueltas en Egipto contra el régimen de Mubarak. Público

La presión de los egipcios acaba con Mubarak. Público 12/2/2011


A la mateixa secció:


El Partit Popular de Petrer dissenya el desmantellament el Centre de dia de menors de Salinetes.


Palestina crema davant la mirada impassible d’Occident


PODEM/PODEMOS és un projecte plural


El rei se’n va: que se’n vagin tots! Fora el règim, obrim processos constituents per dedidir-ho tot!


Després de les eleccions europees del 25-M.


Eleccions al Parlament europeu: una veu dels i les de baix per la democràcia, per la ruptura amb la Troica i pel dret a decidir


Ni UE, ni EEUU, ni feixisme. Pau i llibertat per al poble d’Ucraïna


1er de Maig 2014: Repartir el treball i la riquesa, mantenir la independència de classe


Continuar i eixamplar el camí obert per les Marxes de la Dignitat


Llibertat sense càrrecs de les persones detingudes el 22-M ! Contra la criminalització de la protesta social !

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com