Una altra Europa és possible! Una altra esquerra europea és necessària

Per primera vegada en vint anys hi ha una contraofensiva per a frenar els desastres que ens amenacen: les guerres, les polítiques neoliberals, els desastres ecològics.

Milions de treballadors i treballadores, jóvens i vells, organitzats en una multitud d’associacions, sindicats, partits o simplement independents, han eixit als carrers, en manifestacions de centenars de mils quan no de milions, han participat en vagues de masses, paralitzant en alguns casos l’aparell d’estat. En aquests tres anys, la situació ha canviat. Un altre món és possible.

A Gènova, al juliol del 2001, han volgut xafar el moviment amb una feroç repressió. Però ha sobreviscut i crescut. Al novembre del 2002, 60 000 jóvens i menys jóvens de tot Europa s’han reunit a Florència per a posar les bases d’un nou moviment social europeu. Més d’un milió de manifestants han llançat una advertència als que ens governeu: No a la guerra! No a la destrucció dels nostres drets!

Tres mesos més tard, el 15 de febrer del 2003, diverses desenes de milions de persones en tot el món es van manifestar per a frenar la barbàrie de la guerra. Ahir a Florència, hui en Paris-Saint Denis, el Fòrum Social Europeu comença a donar forma organitzada, cohesió social i orientació política a aquesta formidable expressió d’energia i creativitat.

Aquest alçament planetari per la pau té a Europa caràcter de plebiscit continental: enfront de la Unió Europea, una altra Europa és possible, construïda des de la base, a partir de la revolta de la gent explotada i oprimida de tots els estats membres.

El gran capital europeu no s’equivoca en aquest tema: la seua ofensiva i els seus atacs es redoblen en tots els estats membres i en tots els fronts, a pesar de la creixent oposició i de la seua coherència cada vegada major.

No a la Constitució de les multinacionals! SI a una altra Europa: dels pobles, democràtica, social i pacífica!

Quinze governs pretenen imposar una Constitució, elaborada a portes tancades, a 450 milions d’habitants. La Convenció, els membres de la qual han sigut triats a dit, pretén substituir un verdader procés constituent nascut d’un mandat i de la sobirania dels pobles d’Europa. Es tracta d’una ruptura amb totes les tradicions parlamentàries nascudes de les revolucions democràtiques des dels segles XVII i XVIII.

En comptes de l’Europa social promesa, ens volen imposar l’Europa potència, a partir de les guerres (Iraq 1991, els Balcans en els 90 i la nova guerra d’EUA contra el "terrorisme internacional") i la conquista econòmica (el col·lapse de l’URSS i els països de l’est).

Diem NO a esta Constitució de la UE neoliberal.

Aquesta Constitució és perillosa

En primer lloc, consagra com a prioritat absoluta el mercat. Prohibeix per llei qualsevol limitació a la propietat privada i a les relacions de mercat. I rebutja legalment les conquistes socials, obtingudes en l’àmbit nacional durant mes d’un segle i mig de lluites obreres: els drets socials fonamentals, les lleis sobre les condicions de treball, els convenis col·lectius, la presència i intervenció dels sindicats en les empreses, el dret de vaga, el dret d’associació. És més, al mateix temps es recolza i institucionalitza a nivell europeu el funcionament del Capital, el dret laboral seguirà estant en les mans dels estats membres, descentralitzat, i sense efecte a nivell comunitari. El resultat és la competència sistemàtica i descarnada entre els treballadors dels distints estats membres i en l’interior de cada u d’ells.

En segon lloc, les restriccions pressupostàries (ja inscrites en els criteris de Maastricht) reduïxen les despeses socials i impedeixen una política econòmica pública. I com a conseqüència de la seua degradació i "falta de mitjans", la privatització sistemàtica dels serveis públics i de la seguretat social es fa "inevitable". El capital, industrial i financer, troba així un ampli sector d’inversió molt lucratiu. Els rics es fan encara més rics, a costa de les capes populars: els treballadors i treballadores, els jóvens, els aturats i precaris, les dones, els emigrants... La desigualtat social és hui major que en els últims 50 anys.

En tercer lloc, la Constitució fixa un funcionament institucional semidespòtic i antidemocràtic. El verdader poder polític segueix estant en mans dels governs (el Consell Europeu) i subsidiàriament de la Comissió. El Banc central Europeu és completament independent, opac, i no ha de respondre davant de ningú.

El Parlament Europeu no és comparable als parlaments nacionals i no pot ni fer lleis, ni decidir un pressupost ni designar un executiu.

La Constitució tampoc reconeix la realitat plurinacional de diversos estats membres de la UE que, en nom del principi de "integritat territorial" neguen tot dret a la "autodeterminació de les nacions sense estat". No hi ha dubte que la UE és una construcció complexa, però tampoc que el seu poder emana dels governs i no dels ciutadans i els pobles.

En quart lloc, la Constitució no reconeix el dret de ciutadania, inclòs el dret de vot, als "residents de tercers països en els estats membres".

En quint lloc, la UE i els seus estats membres s’obliguen legalment a reforçar les seues capacitats militars i a actuar en estreta col·laboració amb l’OTAN. Una obligació legal que és la carta de naixement d’un complex militar-industrial i un militarisme europeus.

La "defensa europea" que França, Alemanya i Gran Bretanya impulsen és una confirmació de la seua voluntat política de definir un dispositiu imperialista propi autònom dels EUA. Rebutgem aquesta Europa perquè estem a favor d’una altra Europa possible: social, democràtica, ecologista i feminista, pacífica i solidària.

La responsabilitat dels partits socialdemòcrates europeus

Ningú que es reclame de l’esquerra pot estar d’acord amb el contingut d’aquesta Constitució. No obstant, la socialdemocràcia europea i els partits verds s’han definit ja a favor del "SI".

Reconeixen que no és "perfecta", però al·leguen que es tracta d’un mal menor i que es podrà millorar després. Se’ns vol fer combregar amb rodes de molí amb tres justificacions: La UE és un progrés en relació amb el passat i un rebuig de la Constitució seria recaure en el nacionalisme, les guerres europees, etc.; la UE, i sobretot la Comissió, defenen els interessos "comunitaris" i és un suport per al moviment sindical europeu; la UE ha de convertir-se en una potència econòmica, política i militar a nivell mundial per a poder fer de contrapés a EUA.

Aquest discurs del "mal menor" corroeïx la política com un càncer. En el seu nom, els partits socialdemòcrates han avalat el programa neoliberal de la patronal europea i una evolució cada vegada més regressiva de la UE. Quan l’han aplicat ells mateixos des del govern, han desmoralitzat al món del treball i al moviment sindical. Ells mateixos s’han desacreditat i perdut la confiança de les capes populars. I la conclusió ha de ser negar-se a participar en qualsevol govern amb la socialdemocràcia que aplique un programa neoliberal.

En nom del "mal menor" volen avui imposar una Constitució que és una pistola en el pols dels pobles i del món del treball. Els partits socialdemòcrates no han fet el menor esforç per a parar aquesta maquina infernal, per a frenar les "contrareformes neoliberals" i bloquejar aquest aparat europeu antidemocràtic, cercant una aliança amb la Confederació Europea de Sindicats (CES) i cridant a la mobilització a escala europea. Una responsabilitat que és inclús major si es té en compte que en el moment decisiu en la UE, a finals dels anys 90, els partits socialdemòcrates dirigien 12 dels 15 governs dels estats membres i dominaven les principals institucions de la UE (la Comissió i el Consell).

Hui, en l’oposició, intenten fer oblidar este balanç desastrós de la seua gestió. Però el món del treball, les dones, els jóvens, els emigrants... no han oblidat els atacs que han sofrit a mans de la socialdemocràcia. Blair i Schroder, que segueixen en el poder, ens recorden quina és la verdadera política avui de la socialdemocràcia.

Els principals partits ecologistes de la UE no es queden enrere de la socialdemocràcia. Fischer, ministre alemany d’assumptes exteriors, i Cohen-Bendit, el seu principal portaveu en el Parlament Europeu, s’esforcen per alinear a tot el corrent verd amb les polítiques neoliberals de l’Europa potència.

El renaixement del moviment social i sindical

El moviment contra la globalització neoliberal ha trencat un llarg punt mort de vint anys i ha creat una alternativa per a l’esquerra i obert una perspectiva emancipatoria.

Una nova generació política s’ha sumat a la lluita. En aquests últims anys, a Itàlia, França, Gran Bretanya, Grècia o l’estat espanyol milions de treballadors i de jóvens s’han trobat braç a braç en les manifestacions contra la guerra i les lluites de resistència dels treballadors.

Este moviment d’abast internacional s’ha convertit en poc de temps en una referència social i en un punt de trobada per a una multitud de forces socials i organitzacions. Ha estat capaç de crear un moviment antiguerra a escala mundial sense precedents en la història. I al mateix temps ha posat les bases d’un nou moviment social europeu a Florència. El FSE esta avui en el llindar de coincidir amb el món del treball en els països "rics" abordant dos qüestions socials fonamentals: l’explotació del treball i l’opressió de la dona.

Enfront de la UE, la patronal i les classes dominants, la major part de les direccions sindicals del moviment obrer tradicional sofreixen un retard inquietant, en particular la CES.

Per què no hi ha trobades europees, respostes europees, programes d’acció europeus, les convocatòries de vaga europees, una estratègia europea capaç d’enfrontar-se a una patronal transnacional, organitzat internacionalment? Per què no hi ha hagut una vaga europea contra la guerra quan els pobles d’Europa eixien al carrer el 15 de febrer a Londres, Roma, París, Berlín, Brussel·les, Amsterdam, Madrid...? Què fan per a lluita per eixa altra Europa?

Farà falta una renovació profunda del moviment de masses, social, sindical i ciutadà, per a fer front als desafiaments essencials del futur.

Les eleccions europees del 2004

La Constitució de la UE ens concernix a tots. Però la UE evita a qualsevol preu l’única mesura de veritat necessària: permetre que els pobles d’Europa decidisquen sobre el seu futur. Alguns governs tenen por inclús de convocar un referèndum.

En realitat, la UE aposta tot a les eleccions europees de juny del 2004 per a fer passar d’amagat el seu projecte. Cal dir Prou!

Transformarem les eleccions europees de juny del 2004 en una vasta campanya de mobilització contra la Constitució reaccionària i regressiva de la UE i a favor d’una altra Europa: contra la política neoliberal i per un programa anticapitalista; contra la guerra imperialista i el militarisme europeu i per la pau i el desarmament general, començant pels nostres propis països. Proposem construir una alternativa anticapitalista forta, àmplia i pluralista en tots els països i defendre les reivindicacions i perspectives de del moviment social europeu.

Si, una altra Europa és possible, però a condició que totes les forces socials que s’han mobilitzat en estos quatre anys lluiten per les seues reivindicacions i els seus programes en el carrer i en les urnes, amb mobilitzacions i en les eleccions.

Per primera vegada després de 25 anys, ha sorgit un ampli medi social contestatari, internacionalista i anticapitalista, a escala mundial, encara que distint en cada país.

Cap força política, ningú, és capaç de recuperar o de manipular aquesta força, que és conscient i confia en les seues forces. Però a pesar de tot, el temor existeix. La millor manera de fer-li front és donar-li una projecció política pròpia. I comprometre’s col·lectivament en esta batalla cara a estes eleccions europees a partir de les reivindicacions essencials del moviment social que s’ha expressat en el Fòrum Social Europeu. Si no cauríem en l’absurd: un moviment social que lluita en cada front, però deixa que siguen els partits tradicionals de l’esquerra liberal els que traguen les "conclusions" polítiques d’eixes lluites.

Una altra esquerra és necessària!

Cal una nova força política anticapitalista i europea

Enfront de la dreta tradicional, cada vegada més agressiva i reaccionària, enfront d’una extrema-dreta racista i liberticida, enfront d’una esquerra social-liberal entregada sense embuts als projectes de les classes dominants, és necessària una alternativa política que corresponga a les aspiracions de l’esquerra social anticapitalista. La construcció d’esta nova força anticapitalista i per la transformació radical de la societat correspon a les desenes de milers d’hòmens i dones, jóvens i vells, treballadors i ciutadans compromesos en els moviments i les seues mobilitzacions. Ningú pot fer-lo per ells. Renunciar a esta tasca per inèrcia, desconfiança, reticències o incomprensió és deixar les mans lliures a l’etern retorn del social-liberalisme, la qual cosa seria un desastre.

Cal que treballem junts sobre una base radical, alternativa unitària i pluralista.

L’Esquerra Anticapitalista Europea vol contribuir a quest procés sense arrogància. No és distinta de l’esquerra social, sinó part d’ella. Participem des dels seus inicis en el moviment social i contra la globalització neoliberal, contribuint a construir-lo i reforçar-lo. El nostre projecte reflexa les diferents forces que inspiren al moviment social: anticapitalista i ecologista, antiimperialista i antiguerra, feminista i ciutadà, antiracista i internacionalista. I és un projecte alternatiu al capitalisme: volem una societat democràtica i socialista, autogestionada des de la base, sense explotació del treball ni opressió de les dones, basada en un desenvolupament sostenible enfront del "model de creixement" que amenaça avui al planeta.

Com a estratègia defenem una orientació social, profundament preocupada per la vida quotidiana dels treballadors i treballadores.

El que implica per a tots un ocupació estable, un salari decent, una renda substitutiva suficient en cas de desocupació, malaltia, invalidesa o jubilació, el dret a una vivenda digna, a l’educació i la formació professional, a una sanitat de qualitat. Per a això és necessari substituir d’arrel les polítiques neoliberals i trencar amb el capitalisme: pel desenrotllament dels servicis públics, per la restructuració dels pressupostos de l’estat perquè redistribuïsca les riqueses arrabasses pel Capital a favor dels treballadors. És a dir, per a portar a terme estos objectius socials és necessari prendre totes les mesures anticapitalistes necessàries, inclosa la substitució de la propietat privada per la propietat social.

Només una nova força política i social de masses a escala del nostre continent serà capaç d’imposar les nostres reivindicacions socials i la nostra esperança d’un món millor. "Una altra Europa" és possible, però per a això cal una altra esquerra europea.

París 10-11 de novembre del 2003

Partit Socialista Escocés (SSP, Escòcia) Aliança Roja y Verda (RGA, Dinamarca) Lliga Comunista Revolucionària (LCR, França) Bloc d’Esquerres (BE, Portugal) Aliança Socialista (SA, Anglaterra) Partit Socialista dels Treballadors (SWP, Anglaterra) Partit Socialista (SP, Inglaterra) Partit Socialista (SP, Irlanda) La Esquerra (Luxemburg) Espai Alternatiu (EA, Estat Espanyol) Zutik (Euskadi) Esquerra Unida i Alternativa (EUiA, Catalunya) SolidaritéS (Suïssa) Partit de la Llibertat i la solidaritat (ÖDP, Turquia)Ç